Al març del 2015 era inimaginable la dràstica transformació que, en pocs anys, es produiria en el cas BPA.

Inicialment, les manifestacions i les filtracions promogudes des del món de la  política, les finances, les fiscalies i els cossos policials criminalitzant el banc, els seus clients i els seus empleats van generar un extraordinari soroll en els mitjans de comunicació que no donava opció a defensar la gestió de BPA. La sentència social i mediàtica ja estava dictada i l’empresonament del conseller delegat durant prop de dos anys en conferia encara més culpabilitat. Mai ningú no va apel.lar a la presumpció d’innocència. Tot anava segons el guió previst.

La pressió en els mitjans de difusió no es va afeblir durant anys. La persistència en culpabilitzar BPA i el seu entorn només s’entén per la necessitat de les clavegueres d’esborrar qualsevol rastre de les seves infàmies.

Amb el temps han aflorat indiscutibles evidències de que BPA ha estat víctima d’amenaces, complots i enganys als americans. Totes les causes obertes contra BPA i els seus empleats i administradors han quedat arxivades a Espanya, inclòs l’expedient sancionador del Sepblac.

A l’Estat Espanyol, la percepció vers BPA i Banco Madrid fa molt de temps que ha efectuat un gir copernicà. Així, la denominada ‘Operació Catalunya’ i la descoberta de la trama de la policia patriòtica han portat l’opinió política, mediàtica i social a exigir responsabilitats als autors dels crims, la qual cosa ha desembocat en la creació de la Comissió d’Investigació del Congrés de Diputats, on les amenaces a BPA són un punt clau per esbrinar el que va passar. El meu germà Higini està convocat a participar-hi com a testimoni. Joan Pau Miquel i jo mateix també hi estem proposats per alguns dels grups parlamentaris.

“Davant les innombrables evidències que BPA va ser víctima de les clavegueres, de la policia patriòtica, de les amenaces, dels enganys als americans i de la irresponsabilitat dels polítics, la resposta del sistema és assolir el rècord del món de llargada d’un judici. Injust”

Aquests fets contrasten amb la situació judicial a Andorra on s’està celebrant el judici de la causa general BPA. Sorprèn molt que el tribunal que jutja el cas no hi veu vincles amb la policia patriòtica ni amb les clavegueres ni amb les sòrdides maniobres polítiques.

Sorprèn encara més que la vista oral del cas BPA està esdevenint la més llarga mai duta a terme en democràcies occidentals. Es va iniciar el gener del 2018 i va camí del sisè any. És cert que la pandèmia va afectar durant un temps les sessions, no obstant això, continuaria ostentant el penós rècord de duració.

Són poc nombrosos els judicis molt llargs de que es té constància, malgrat que tots ells han estat àmpliament coberts pels mitjans. Els més significatius, per la notorietat que van tenir i per la seva durada, han estat: el judici de Nuremberg als líders nazis de la segona guerra mundial que va durar 11 mesos. El d’Adolf Eichmann, 4 mesos. El de la banda Baader-Meinhof, 11 mesos. El cas Enron, un dels majors escàndols financers de la història dels Estats Units, 6 mesos. El de Slobodan Milosevic per crims de guerra i genocidi, 4 anys. El dels Khmers rojos, 34 mesos. El del genocida dels diamants de sang, Charles Taylor, 6 anys. El del procés, 8 mesos. El de l’atemptat al Bataclan, 10 mesos.

En la causa 81, que és com s’anomena el cas BPA, fa sis anys que 24 persones -presumptament innocents, no ho oblidem- suporten inacabables interrogatoris i monòlegs que els priva d’avançar en la seva vida personal. En la immensa majoria dels casos els impedeix treballar per fer front a les necessàries despeses legals, familiars i personals. L’impacte psicològic i emocional és irreparable. Sis anys en aquesta situació és una tortura pública conscient i premeditada.

Davant les innombrables evidències de que BPA va ser víctima de les clavegueres, de la policia patriòtica, de les amenaces, dels enganys als americans i de la irresponsabilitat dels polítics, la resposta del sistema és assolir el rècord del món de llargada d’un judici. Injust.