‘Quid pro Quo’. La primera meitat dels anys de la dècada de 1960 (jo sóc de la segona), la gent a tot el món estava preocupada per a la crisi dels míssils de Cuba. La meva mare m’explica que les persones en trobar-se pel carrer s’acomiadaven els uns dels altres per si no es tornaven a trobar. És una imatge que em sobtava molt de petit quan ella m’ho explicava, però ara passejant pel mercat sento converses similars, aquest cop relacionades amb el rebrot de la pandèmia en terres no gaire llunyanes.

‘Quid pro Quo’, que en llatí significa substituir una cosa per una altra. Sí, substitueixo impressions no viscudes però explicades per d’altres viscudes i que no voldria explicar. ¿És la relaxació de les mesures viscuda des de fa un mes la raó dels rebrots? ¿D’on surt la idea que la cosa amainaria amb la calor de l’estiu? ¿Som responsables tots o uns més que d’altres? ¿Estigmatitzarem als col.lectius de joves que tant correctament es van portar durant el ‘shoot down’ total?

        

En tots els casos els governs tenen molt a veure en com cal fer les coses. Potser tots tenim una queixa i la meva és la següent: portem (la Fundació) més d’un mes en espera que el Govern ens passi les dades de l’evolució de la pandèmia per tancar el model IRAHUCID de l’enginyer Jordi Deu, aquell que a tots ens va servir de pronòstic en base al qual planificar-se la vida quan el Govern no feia cap projecció. Sense aquestes dades i en vista d’un rebrot generalitzat la qüestió urgeix.

‘Quid pro Quo’ de nou. Tu passa’m les dades que jo termino el model. Per sort la Tercera Guerra Mundial no va esclatar al 1962 gràcies a la figura d’un president que va marcar una era, però no se si aquí estarem a l’alçada.