Molt sovint es diu, es comenta, que la intervenció de BPA (de març 2015) va suposar la fi del sistema financer andorrà.

No cal negar una evidència, però si caldria repassar una sèrie de fets que es van produir abans i que, segurament, van condicionar i influir en la situació actual del sector.

Per poder valorar els fets de forma objectiva, caldria emmarcar-los en el context adequat i tenir en compte que es venia de superar una doble crisi, la de l’any 2008 de les hipoteques escombraria, i la del deute sobirà a l’any 2011. La pitjor crisi econòmica des de la Gran Recessió de 1929.

Per fer-se una idea de la magnitud de la crisi a Andorra, en el període comprès entre l’any 2008 i 2014, el número de visitants a Andorra va desplomar-se un 24%, la venda de vehicles va caure un 12%, les importacions de mercaderies van reduir-se l’11% en valor, el consum elèctric va contreure’s un 6%, la superfície de construcció autoritzada va ensorrar-se amb una caiguda del 81% ... la cartera d’efectes comercials descomptats pels bancs va reduir-se més de la meitat, de 59 milions d’euros a 27 milions d’euros.

En el mateix període de temps (2008–2014), els bancs d’Andorra (sense BPA) van obtenir més de 1.300 milions d’euros de beneficis, distribuint en dividends el 66% dels beneficis obtinguts; però és que en el període d’entre les dues crisis (2008–2011), la distribució de dividends va assolir el 80% dels beneficis obtinguts, i en alguna entitat es va superar el límit màxim que els seus estatuts permetia. I tot això amb el vistiplau de l’administració central i els organismes dependents que els controlaven o que els haurien de controlar.

L’altre 34% dels beneficis obtinguts els van destinar a reforçar els seus fons propis, incrementant-los lleugerament per sobre del 20%, i el total de provisions realitzades en el mateix període de temps van ser lleugerament superiors als recursos destinats a reforçar els seus fons propis.

Per tenir clares quines eren les prioritats del sector en la pitjor crisi dels darrers 90 anys, la suma del que van destinar a reforçar els fons propis i a aprovisionaments per fer front a possibles insolvències i altres riscos van representar el 60% del que es va distribuir en dividends.

Si a aquesta actuació tan agressiva li afegim els esdeveniments del març del 2015 i l’aplicació de les normes de comptabilitat internacional (NIC) al 2017, la situació actual del sector financer resulta més fàcil de comprendre: el tsunami que van representar aquests fets pel sector els va sorprendre d’esquenes a la realitat i no en les millors condicions possibles per fer-hi front.

No es va estar a l’alçada de les circumstàncies. Ni les entitats ni l’administració central ni els organismes responsables. La classe política ja no ho havia estat abans, excepte algunes excepcions, i així continua.

El descrèdit que pateixen ara aquestes entitats i institucions del sector públic i privat, i la classe política, semblaria que no és fruit de la casualitat, si no més aviat merescuda i guanyada a pols.

El primer pas per poder sortir de l’actual situació passaria perquè les parts afectades intentin recuperar la credibilitat perduda o guanyar-se per primera vegada la confiança  dels respectius públics objectius. La tasca no és gens fàcil, tot s’ha de dir.

Fins a la data actual s’aprecien lleugers canvis en el sector financer i institucions amb responsabilitat de control, però els primers moviments dels nous responsables polítics no semblen orientats en la direcció adequada i aporten més símptomes de preocupació que de confiança en un entorn ja de per sí força inestable.

I no serien precisament aquests els ingredients més desitjables.