Enrere queden les bones -fantàstiques- xifres d’afluència, una cinquantena d’obres i propostes artístiques d’arreu del món, les moltes hores dedicades per tot l’equip, i la visibilitat i bona publicitat que ha tingut dins i fora del país. Un èxit que ha estat possible gràcies a totes les persones i institucions que d’una o altra manera han cregut en aquest projecte. Començant pels artistes, però també pels patrocinadors, col·laboradors i amics de la biennal. De la L’Andart 21.

Sens dubte, aquest any, més que mai, tot i la incertesa d’un context complicat i canviant, ha estat l’any en què la Biennal andorrana ha superat els seus propis límits i previsions per arribar a més de 150.000 persones, poc menys que en la passada edició -que va durar 15 dies més-. Pel boc gros, Encamp ha donat entrada a 46.000 persones i Escaldes-Engordany a més de 110.000 en tot just dos mesos. Visitants que s’han “trobat” la biennal, d’altres que han vingut expressament a descobrir-la o a retrobar-la. Usuaris habituals del camí de Pardines que durant unes setmanes han canviat l’escenari conegut, estiuejants més o menys despistats que han gaudit de la proposta i molta canalla que no ha dubtat a jugar a l’entorn de les obres exposades.

“La mostra ha estat un èxit que ens fa sentir molta satisfacció per la feina ben feta. Una realitat que ens serveix per constatar -una edició més- que aquest és un projecte que interessa, que es consolida i que creix, d’any en any”

Enguany, poder gaudir d’activitats a l’aire lliure aptes per a totes les edats ha estat, sens dubte, un valor afegit que ha sumat adeptes a la biennal de L’Andart. Una conjuntura que hem vist reflectida també a les xarxes socials on la biennal ha tingut milers d’impactes, imatges compartides i reaccions de gent de dins i fora del país. Un any en què L’Andart, i de retruc el país, han alimentat les pàgines de nombrosos mitjans de comunicació internacionals, que s’han fet ressò de la proposta artística andorrana. Un èxit que ens fa sentir molta satisfacció per la feina ben feta. Una realitat que ens serveix per constatar -una edició més- que aquest és un projecte que interessa, que es consolida i que creix, d’any en any.

Tanmateix, la quarta edició de L’Andart és i ha estat diferent de totes les altres. I ho ha estat per diversos motius: la mostra arribava en un entorn nou per a tothom, la post pandèmia ha condicionat la nostra manera de relacionar-nos amb el medi i amb els altres, però també perquè més que mai ens hem adonat de com l’expressió artística pot i ha de ser un camí de reflexió personal i col·lectiva que ens mostri nous camins per on transitar.

Un any, en què la figura d’Henry David Thoreau ha estat omnipresent i ha funcionat com a fil conductor de la mostra. El 4 de juliol de 1845, l’escriptor nord-americà, va deixar-ho tot per instal·lar-se a Walden Pond, un bosc propietat del seu amic i mentor Ralph Waldo Emerson. S’hi va estar dos anys, dos mesos i dos dies. Durant aquest temps, va viure en una cabana construïda per ell mateix, vivint un projecte de vida solitària, a l’aire lliure, cultivant els seus aliments i escrivint les sevesvivències. El llibre ‘Walden’ és precisament la narració d’aquest temps d’aïllament voluntari. Amb els anys, naturalistes, pacifistes, anarquistes, hippies, filòsofs i escriptors, s’han rendit a les seves gloses i, sobretot, al seu pensament polític -que anima a l’acció, tant com a la reflexió-.

Enguany, el leit motiv de la Biennal ens ha connectat amb aquesta voluntat d’establir noves vies a la reflexió i a l’acció, amb la pregunta que ha servit de punt de partida pels artistes que han pres part en aquesta edició de la biennal: Què passaria si ens haguéssim de confinar a la muntanya?

Les respostes han estat riques i variades, i totes elles ens conviden a utilitzar l’art com una porta a la reflexió col·lectiva, tan necessària en els temps que ens han tocat viure, i a fer-ho en un entorn que ha guanyat metres quadrats respecte passades edicions i que ha ocupat aquest any tota la zona d’Engolasters.

D’aquesta manera, la Biennal Internacional d’Andorra ha pogut oferir dues experiències en una: la d’aquella persona que gaudeix d’una exposició artística que analitza el missatge i l’obra, i la d’aquella que passeja i que es deixa dur per la bellesa d’allò que l’envolta. En aquest sentit estem més que satisfets, per haver aconseguit obrir una porta a la reflexió a l’entorn de com la pandèmia ha impactat en la nostra manera de relacionar-nos amb la natura, però també ens ha fet obrir els ulls i plantejar-nos quin ha de ser, i sobretot, com ha de ser el futur de L’Andart.

“Obrim una etapa de reflexió. No sabem com serà la propera biennal, ni si tan sols en tindrem una. Ni com serà. Està clar que un projecte com L’Andart ha de ser més que una suma de voluntats. Necessita una implicació decidida i clara, i necessita també, uns objectius realistes”

I hi penso, quan ja fa uns dies que les obres es van fonent en el paisatge. També per a nosaltres, en tant que organitzadors, aquesta ha estat una experiència plena de reflexions interessants, que de ben segur marcaran un abans i un després en la biennal.

Moment de replantejar-nos els objectius. És el que volem? Tenir cada cop més visitants? Més espai? Més obres? Segurament ara és el moment de fer-nos aquesta i altres preguntes.

En primer lloc perquè és una reflexió que fem des de l’èxit, i després perquè si les aportacions dels artistes a l’entorn del món que ens ha tocat viure no deixessin empremta en nosaltres, quin sentit tindria tot plegat?

Per això obrim una etapa de reflexió. No sabem com serà la propera biennal, ni si tan sols en tindrem una. Ni com serà. Està clar que un projecte com L’Andart ha de ser més que una suma de voluntats. Necessita una implicació decidida i clara, i necessita també, uns objectius realistes.

L’Andart ha fet un gran camí fins avui. Amb moltes dificultats, en alguns moments, però aquí estem. Ara, arriba el moment de repensar des d’on es farà la propera biennal, com volem donar a conèixer el nostre patrimoni, quin paper hi juga l’art i de quina manera estem disposats a treballar per impulsar, redefinir i posar allà on pertoca el nostre país. I això és cosa de tothom.