Avui fa 40 anys de la riuada del 1982, i en motiu d’aquesta efemèride hem pogut recopilar una sèrie de testimonis del que es va viure entre el 7 i el 8 de novembre. Podeu accedir-hi al Facebook de la Fundació Marcel Chevalier per poder-los llegir de forma pausada. Jo us presento el meu, que va ser el d’un nen de 14 anys amb molta més curiositat que seny.

Nosaltres visquiem a Encamp, al carrer René Baulard, a prop de les Escoles. Recordo aquell diumenge 7 que no parava de ploure. Al tard encara era de dia i estava a la Plaça; tornant cap a casa havia de passar pel pont que porta a les Escoles d’Encamp. Era la meitat d’estret que l’actual, però la seva llum és la mateixa que la d’ara. En passar recordo el soroll de les pedres picant l’una amb l’altra, i xocant contra el pilar central del pont, que estava construït sense cantells, amb pedra de granit, i suposo que això va fer que suportés bé els cops dels blocs granítics que també portava el riu. Per la nit jo vaig anar a dormir i encara sentia els soroll dels blocs arrossegats pel riu, però no m’imaginava que podria desbordar. Aquella tarde-nit la meva mare va agafar el cotxe que estava aparcat al carrer i el va portar a un descampat elevat, en previsió que pogués patir desperfectes.

Per la nit jo estava dormint i no m’em vaig assabentar de res, però els meus pares i tots els veïns van anar al garatge de l’edifici a contenir les portes de la entrada que era de fusta, l’aigua que baixava pel carrer feia força per entrar fins que va trencar una tanca d’accés a un prat que a l’estiu s’utilitzava de càmping (antic càmping Sòl i Muntanya), ara ocupat per l’edifici socio-cultural i esportiu comunal.

“Avui fa 40 anys de la riuada del 1982, i en motiu d’aquesta efemèride hem pogut recopilar una sèrie de testimonis del que es va viure entre el 7 i el 8 de novembre. Jo us presento el meu, que va ser el d’un nen de 14 anys amb molta més curiositat que seny”

A l’endemà tot un desastre, el dilluns no teníem institut per la riuada, que era l’INEM d’Aixovall. Després de dinar, encuriosit per les notícies de les destrosses, vaig agafar la bicicleta a veure el panorama. De la plaça d’Encamp vaig arribar a l’edifici de l’ antic telecabina i més avall de la Piscina de la Mola la carretera estava ja tallada, el riu s’en va endur un tros de carretera. Recordo perfectament els fonaments de l’edifici del Garatge Univers, a la vista quin ‘yuyu’. Ja s’havia habilitat un pas de terra per darrere dels edificis que restablia el trànsit i vaig poder passar a peu.

Un cop passada la corba de Radio Andorra la carretera estava normal, es podia transitar bé fins arribar a Escaldes on encara hi havien restes de pedres i troncs per la vora dels carrers fins a la plaça Santa Anna. L’avinguda Carlemany presentava però el seu aspecte normal, però més avall del carrer de la Unió ja l’acumulació de fang era important. Sort que portava una model de bicicleta antecessora a la BTT, de pinyó fixe però. En veure la policia a l’avinguda Meritxell vaig trencar per l’avinguda Tarragona, ja que en aquell moment era necessari un passi per circular per la carretera. Un cop arribats al pont de la Palanca tot estava negat d’aigua, el Tennis Rel (Hotel Garden), el càmping Riberaygua (ara la caserna de bombers) i semblava impossible passar-hi. Però la meva sort no hem va deixar de seguir: una ‘bulldozer' estava traient l’aigua a palades i el que la portava es va oferir a passar-me, suposo que s’imaginava que era de prop. Vaig muntar la bicicleta a dins de la pala (i jo també, es clar), i suspés 2 metres per sobre de l’aigua ben agafat a les dents d’acer, el palista hem va passar fins l’antic Hotel Reata (a prop del que ara és Prat Condal). Baixant per la recta de La Margineda no hi havia molt problema fins arribar a Aixovall, on a l’alçada de l’Hotel Font de Ferro ja no es podia passar. Hi havia molta gent fent el pas i treballant. Vaig girar cua, m’estimava més evitar preguntes incòmodes. Abans però, vaig poder veure l’Institut que estava sencer (objectiu complert!) però el pont de tradició romànica d’Aixovall havia desaparegut, una cisterna va passar per sota del nou pont i en sortir amb força de sota l’aigua va ensorrar el pont vell. Les restes d’aquest pont encara eren visibles, fins que van desaparèixer en fer l’Scalèxtric del túnel del coll de la Tàpia. Potser era un record massa dur per mantenir-lo i dignificar-lo, de fet mai he entès què és patrimoni i què és patrimonial (deixe-m’ho aquí).

De tornada cap a Encamp vaig passar força por de ser descobert per la policia o el sometent. De forma que volia evitar el centre passant per la Comella i vaig arribar fins a les naus industrials que hi han a prop de l’actual presó (l’antiga era el soterrani de la Casa de la Vall), però el pendent pronunciat aviat hem va fer veure que potser era exagerat, tot te un límit no?. De forma que vaig fer la baixada ràpidament (sense frens i fent ús de les meves botes d’aigua per disminuir la velocitat) per una carretera que no mostrava signes d’haver estat afectada pel torrent. Un cop a l’avinguda Tarragona vaig anar pujant estones a peu i d’altres amb la bicicleta fins arribar a Escaldes. Aquí hem vaig aturar a la última parada de Bus, al costat de l’antic Hotel Valira (actual Thyssen). Allí vaig trobar els meus companys d’Encamp que havien baixat a Andorra a veure els desperfectes. D’on vens? hem van dir, … bé, us podeu imaginar la cara que feien en explicar-los-hi. De pujada el Bus d’Encamp estava ple a vessar de forma que no vaig poder pujar, tampoc tenia diners per pagar el bitllet (santa innocència). La resta del camí fins a casa ja el vaig fer de nit, caminant i deixant la bicicleta amagada dins d’un box a la Bartra, i l’endemà amb llum de dia la vaig anar a recuperar.

Ara quan escric això i penso en els meus fills fent el mateix, crec que com a pare m’estimaria més no saber-ho …