És ben sabut, que tenint salut la resta és un privilegi. Que mentre no la perds, no aprecies el valor que té. Quan una malaltia greu esquinça la nostra vida o la d’un familiar, es trenca la monotonia.

No parlo d’aquella monotonia que canta Shakira. No és aquella de la qual intentes fugir, la que voldries no sentir, la de “va ser tot culpa de la monotonia”.

Aquella a la qual em refereixo és la que sovint ni parem atenció, ja que quan tot va bé, la donem per entesa en les nostres vides. Fins que la salut trontolla, deixant pas a dubtes, angoixes i pors. On la sensació de previsibilitat desapareix sense deixar rastre.

Aquelles malalties llargues, com el càncer en adults o pitjor, en nens. Efectes de l'Alzheimer, Ictus, malalties rares, minoritàries, cròniques, discapacitats. Sembla que no passa, però sí que passa en el si de moltes famílies.

“La societat ha de facilitar més eines per conciliar la cura d’un familiar amb la vida professional. És transcendental evitar que la manca de recursos estigmatitzi les famílies afectades i puguin continuar gaudint de les mateixes oportunitats al llarg del període que això passi”

Hi ha moments on la vida flueix, va passant sense especials alts i baixos, i en un segon, en enfront d’un diagnòstic d’aquest tipus, trontolla. Quan el món es gira del revés, comença a girar massa ràpid i no s’atura per molt que hom desitgi.

Aquell és el moment on es desitja tornar a la monotonia, aquella previsibilitat dels dies i les nits, per tal de no sentir-se caminant sobre la corda fluixa, amb un precipici als peus. D’aquí, on el procés d’adaptació personal i familiar de qualsevol ciutadà, a la malaltia i al nou entorn, és un repte en tota regla. S'obren tants interrogants. Com cuidar del meu familiar, qui cuida als cuidadors, etc. De quina forma sobreviurem amb les despeses si soc la persona cuidadora durant un període en el qual no es pot treballar.

La proposta d’accions ara inexistents, de disposar d’uns mecanismes que amorteixin quan es dona una situació tan dramàtica i urgent, és necessària per part del país; pels que ens hem trobat en aquesta situació, i pels que no hi han pensat, però que s’hi poden trobar.

És des d’aquesta perspectiva que s’ha creat una proposta que doni resposta a un tema tan important, com és quan es perd el gran regal d’aquesta vida, la salut i part de la teva ànima. Cal acompanyar de forma decidida a totes aquelles persones que pateixen dins de l’àmbit familiar les malalties greus o de durada prolongada. La societat ha de facilitar més eines per conciliar la cura d’un familiar amb la vida professional. És transcendental evitar que la manca de recursos estigmatitzi les famílies afectades i puguin continuar gaudint de les mateixes oportunitats al llarg del període que això passi.

Nietzsche deia “el que no et mata et fa més fort” però mai va parlar de quin cost personal. Seria menys feixuc si l’entorn i les polítiques d’un país acompanyessin. Que les experiències ens serveixin d’aprenentatge, i l’aprenentatge a millors opcions de futur.