El retorn de Donald Trump a la presidència dels Estats Units no ha estat ben rebut per molts sectors europeus. La seva visió proteccionista, el menyspreu a Europa i a les aliances tradicionals i l’amenaça de reduir o condicionar el suport a l’OTAN han fet saltar les alarmes a Brussel·les, Berlín i París. Tot i això, potser aquest sotrac és exactament el que Europa necessitava per despertar.

Durant massa temps, Europa ha viscut de la “sopa boba” i sota el paraigua de seguretat dels Estats Units, invertint un percentatge mínim del seu PIB en defensa i en tecnologia mentre destinava la major part dels recursos a mantenir un model social extensiu.

Aquest model, si bé ha garantit drets i benestar, també ha fomentat una cultura de dependència en molts sectors de la població. El “kit de supervivència” que recentment ha començat a promoure la Comissió Europea pot llegir-se com una crida subtil, gairebé desesperada: ciutadans, preneu una mica de responsabilitat sobre les vostres vides. Com es pot entendre que t’hagin de dir que a casa et fa falta una espelma, una llanterna, unes sopes de sobre, unes llaunes i algunes ampolles d’aigua? La gent dels pobles es deu fotre un fart de riure llegint això, per no dir el que deu estar pensant Suïssa... Això ja diu molt del nivell d’inutilitat i la manca de sentit comú dels ciutadans de la Unió Europea quan se’ls ha d’arribar a recomanar aquestes coses bàsiques.

Europa ha d’assumir que l’estat no pot resoldre tots els problemes i fer entendre després de molts anys de proteccionisme paternal, que els ciutadans tenen obligacions. El continent s’ha convertit en un paradís de drets, però un desert d’obligacions.

“És simplement inadmissible que Europa no hagi estat capaç de generar cap intel·ligència artificial mínimament comparable a la de la Xina o els Estats Units. Que no hàgim desenvolupat ni tan sols un sistema operatiu d’ordinadors propi i digne, ni una sola xarxa social competitiva amb les nord-americanes, és una humiliació tecnològica”

Ara a Europa es comença a parlar, potser, de fer l’explotació pròpia de terres rares, oi? Molts parcs naturals, moltes zones protegides… però que siguin altres els qui assumeixin l’extracció dels metalls rars i dels combustibles fòssils. I això mentre nosaltres mirem cap a una altra banda. La realitat és que tenim capacitat financera i tecnològica per minimitzar els impactes ambientals, fer les explotacions necessàries i, posteriorment, restaurar aquestes zones deixant-les perfectament adaptades, netes i naturals.

És simplement inadmissible que Europa no hagi estat capaç de generar cap intel·ligència artificial mínimament comparable a la de la Xina o els Estats Units. Que no hàgim desenvolupat ni tan sols un sistema operatiu d’ordinadors propi i digne, ni una sola xarxa social competitiva amb les nord-americanes, és una humiliació tecnològica. Una mostra clara del fracàs d’un continent massa ocupat mirant-se el melic mentre el món avançava a tota velocitat. És una autèntica aberració, una vergonya col·lectiva que hauria d’haver encès totes les alarmes.

Durant dècades hem cremat diners en subvencions indiscriminades, alimentant una societat que desconeix —i sovint menysprea— la iniciativa privada i l’esperit empresarial.

Potser aquest sotrac farà que el ciutadà europeu prengui consciència, d’una vegada, que si volem una economia forta, hem de començar per consumir europeu i sobretot assumir responsabilitats.

Hi ha senyals esperançadors. Alemanya, tradicionalment reticent a augmentar la seva despesa militar, està reformant la seva estratègia de defensa i considerant la seva participació en una força nuclear europea. França, per la seva banda, ha començat a emetre bons per finançar la defensa nacional, implicant directament la ciutadania en el projecte. El Regne Unit ha anunciat un increment important en la seva despesa militar i ha reforçat la seva ajuda a Ucraïna i al mateix temps pretén fer més eficient la seva administració.

Totes aquestes mesures haurien pogut (i probablement haurien hagut) de prendre’s fa una dècada, però almenys ara comencen a materialitzar-se.

Donald Trump, amb la seva actitud impredictible i sovint agressiva, pot esdevenir el catalitzador que forci Europa a madurar d’una vegada. Ja no hi ha excuses. Si realment volem ser un continent lliure, just i social, també haurem de ser responsables, forts i estratègicament independents.

Perquè la llibertat i la protecció tenen un preu, i no el podem seguir delegant indefinidament als altres.