Quan estudiava Filosofia vaig tenir un professor, en Josep Maria Esquirol, que de tant en tant ens recordava la importància de l'escolta. “Primer heu d'aprendre a escoltar—ens deia—, després ja tindreu temps per parlar”. La nostra cultura posa molt èmfasi en el parlar, en l’expressió pròpia, sense que hi hagi una correspondència en la importància d’escoltar. Però precisament perquè no estem acostumats a escoltar, cada vegada se’ns fa necessari cridar més per fer arribar la nostra veu als altres.

En l’esfera pública, la falta d’escolta suposa un perill per a la democràcia. Una de les raons per la qual la llibertat d’expressió té una relació tan estreta amb els règims democràtics és que aquests requereixen que cadascun dels seus membres pugui discutir sobre l’agenda política. Això no vol dir, però, que es tracti d’imposar la nostra veu a la dels altres. Quan partim de veritats absolutes—ens diu Joan-Carles Mèlich—no hi ha democràcia, perquè en la democràcia la legitimitat, l’esfera del just, sempre està en discussió. I tanmateix, la nostra forma de viure la política és cada vegada més pròpia del debat que no pas de la discussió. El debat és un monòleg entotsolat de persones que pretenen convèncer-se les unes a les altres sense contemplar la possibilitat de ser convençudes. La discussió, en canvi, es caracteritza per l’acceptació que el diàleg ens pot portar a una posició diferent de la que estàvem al principi. La discussió parteix de l’escolta, el debat no. La democràcia no passa només per simplement garantir que cadascun dels seus membres pugui donar la seva opinió, sinó per garantir que l’opinió de cadascun dels seus membres pugui ser igualment escoltada.

La nostra cultura posa molt èmfasi en el parlar, en l’expressió pròpia, sense que hi hagi una correspondència en la importància d’escoltar. Però precisament perquè no estem acostumats a escoltar, cada vegada se’ns fa necessari cridar més per fer arribar la nostra veu als altres

L’escolta també és important en les relacions entre dues persones perquè sense aquesta no és possible la intimitat. Tinc uns veïns que cada nit es dediquen a cridar-se mútuament. Es criden, sí, però no es discuteixen. La discussió necessita l’escolta i l’escolta fa que els crits no siguin necessaris. Per tant, quan cridem és perquè sentim que d'altra forma no se’ns està escoltant. Cridem per imposar-nos, perquè sabem que cridant fem mal. Cridem per fer a l'altre més vulnerable, com si la seva vulnerabilitat estigués deslligada de la nostra. Cridem per fer que se’ns escolti, però cridant reduïm la capacitat de l’altre d’escoltar-nos. En canvi, l’escolta és l’obertura de la nostra pròpia vulnerabilitat a l’altre. Quan escoltem sincerament acceptem la possibilitat que les paraules de l’altre ens puguin incomodar, que ens mostrin que ens equivoquem o que hauríem de canviar. Escoltar-nos mútuament és reconèixer-nos com a éssers vulnerables, que podem ser ferits, però també com a éssers del canvi. L’escolta fa créixer la intimitat, li dóna profunditat, forma; els crits, que no són més que una forma de violència, l’acaben diluint. Jo a les nits no sento una discussió, sinó dues persones que es criden molt i que no s’escolten gens.

No es tracta de menystenir la importància de poder parlar, sinó d'entendre que la nostra llibertat per a poder fer-ho té poc sentit sense la responsabilitat d’escoltar els altres. En una època on tan sovint reivindiquem poder parlar, comencem a valorar més l’escolta.