Dos peixos joves estaven nedant pel mar. En un moment donat, es van trobar amb un peix més vell, que els va saludar. “Bon dia, nois! Com està l’aigua”, els va dir. Els dos peixos joves, però, es van mirar tot estranyats i van respondre: “Però què carai és l’aigua?”. Aquesta petita paràbola de David Foster Wallace ens il·lustra la tendència a passar per alt les coses més essencials. Doncs bé, els nostres privilegis són com l'aigua dels peixets d'aquesta història: són de les coses que més determinen la nostra vida, però acostumem a tenir-los presents només quan ens falten.

Per privilegis em refereixo al conjunt de les nostres característiques biològiques o culturals que, operant en l'entramat de dinàmiques socials, ens afavoreixen de forma sistemàtica davant dels individus que no les tenen. Alguns privilegis els acceptem i valorem, perquè fan la nostra societat més rica i diversa, com ho és el cas de la jove que té una traça natural per dibuixar. D'altres, però, s'alimenten de les desigualtats socials, com és el cas de la jove a qui la seva família benestant ha proporcionat estudis d'art tota la seva infantesa i, ja de gran, acaba competint per una beca d'estudi, que guanyarà, amb altres joves que mai han fet una classe de dibuix perquè, a diferència de la primera, no s'ho podien permetre.

“Pensar els nostres privilegis demana una mica de coratge, perquè implica reconèixer certes responsabilitats que tenim cap als altres. També implica reconèixer que la nostra vida no només està feta de mèrits o que, com a mínim, les nostres condicions els han servit de base”

La posició dels privilegiats és una posició molt còmoda, a vegades fins i tot mandrosa. Ens agrada molt dir que nosaltres no veiem el gènere, la raça, la sexualitat, la classe social, la diversitat funcional o qualsevol altra condició, que això no determina el nostre tracte de les persones, i ens quedem ben satisfets pensant-nos que som bons i virtuosos i que la feina ja l'hem feta. Però la persona racialitzada o de sexualitat no normativa sí que veu la raça o la sexualitat. La veu i la sent i la nota al cos constantment. Quan a les festes li pregunten que d'on és, però d'on és "de debò", tot i que ha viscut tota la vida aquí; o quan el nou metge directament li pregunta si "el seu xicot" i ella fan servir mètodes anticonceptius, però en realitat "el xicot" és l'amiga de la infància i caldria un miracle perquè de les seves relacions en sortís la concepció. Aquesta dissonància de la seva identitat amb el que la societat afavoreix, prenent forma de comentaris o mirades, espais o dinàmiques, drets o oportunitats, els recordarà perpètuament que destaquen i que no encaixen, que no formen part del grup privilegiat. Potser, fins i tot, els acabarà costant la vida. Per això no n'hi ha prou en dir que no veiem el gènere, la raça, la sexualitat, la classe social, la diversitat funcional o qualsevol altra condició, perquè en fer-ho estem fent córrer les cortines a la realitat dels privilegis socials i com aquests es nodreixen il·legítimament de les nostres diferències.

Pensar els nostres privilegis demana una mica de coratge, perquè implica reconèixer certes responsabilitats que tenim cap als altres. També implica reconèixer que la nostra vida no només està feta de mèrits o que, com a mínim, les nostres condicions els han servit de base. Identificar quins són els privilegis que venen amb el nostre cos i amb la nostra història, i com es relacionen entre si, no només ens permet tenir una visió més honesta de nosaltres mateixos, sinó també intervenir des de la nostra posició d'avantatge. És necessari per exercir els nostres drets polítics amb més perspectiva i per adreçar hàbits nocius en les nostres comunitats, per educar millor i per ser millors professionals. En definitiva, és necessari per a lluitar contra els privilegis injustos no de forma passiva, sinó des de la intencionalitat.