Des de la creació de “Seriespepito” mai ha faltat una sèrie o una pel·lícula en la meva rutina diària. Des dels meus vuit anys, la lectura va resultar ser la millor transició entre el dia que havia passat a l’escola i la son. Quan tenia dotze o tretze anys vaig establir que a les deu de la nit, puntualment, me n’anava al llit. Així tenia un marge de temps suficient avançar en la trama del llibre. També és veritat que alguna nit no podia deixar de pensar en allò que vivien els personatges del llibre i encenia la llum del capçal del llit quan tothom dormia, per continuar la lectura.
Recordo enamorar-me de Heathcliff de Cims Borrascosos, un maltractador de manual en realitat. També em va semblar molt estúpida Anna Karenina i Madame Bovary una fleuma de campionat.
Van ser unes quantes nits en blanc. Des de fa uns anys la cosa s’ha complicat i necessito tant la lectura com les sèries o el cinema. En dosis controlades durant la setmana, em faig gran i tinc son aviat i en bufet lliure i a voluntat els dies de descans.
Imagineu quantes vides ha viscut mi “menda lerenda”? Doncs unes quantes i això em qualifica per tractar el tema que m’ha portat fins aquí.
Vaig llegir a La Vanguardia que Barcelona havia rebut deu avions procedents de Bombai. En ells venien els convidats a la segona preboda de dos multimilionaris indis. La primera preboda, que va tenir lloc al març, havia estat un sopar en un jardí amb deu mil arbres i elefants passejant per allà.
La segona preboda, a finals de maig, consistia en un creuer entre Cannes, Portofino i Roma. La boda boda, serà a mitjans de juliol.
Bé, tenim 3 bodes per un matrimoni. El tema de les prebodes entre les socialités s’ha disparat. Poso l’accent en el prefix “pre” no en la quantitat de festes que la gent vulgui fer.
Podrien ser festes sense més però no, son prebodes que s’afegeixen als comiats de la solteria. Aquest concepte de comiat de solteria també és força interessant, amb tantes implicacions com les prebodes.
Com he dit abans, amb Seriespepito es va obrir una porta a un univers complex. Anys més tard són Viki, HBO, Netflix Filmin i no sé quantes plataformes més. Totes amb grans pressupostos, bons directors i guionistes. Homeland, Los Soprano, Breaking Bad, la distòpica The Handmaid’s Tale, House of Cards, Black Mirror etc pel que fa als USA. Les escandinaves noir, fantàstiques i darrerament, bé, els últims tres anys, les sudcoreanes. Tenen molt pressupost i produeixen ficcions d’alt nivell. Per a públics de totes les edats amb més o menys càrrega romàntica ensucrada, èpica o de fantasia. Les de terror són boníssimes i espero que arribi Exhuma a les nostres pantalles. Les històriques són magnífiques. Però el 80% d’aquesta producció, vingui d’on vingui, comparteix un mateix element.
Suposo que, qui més qui menys, coneix els contes tradicionals de la Ventafocs, La bella dorment, la Blancaneus i tants altres. Us heu fixat com acaben?
Eh? Digueu amb mi: en boda. Sí! Exacte, en boda. La boda és el culmen d’una història ben acabada. Però no tenim postbodes, ni benvingudes de casat.
Un cop la boda ha passat què queda? Les factures, la rentadora per estendre, les criatures, si venen, què sopem? El què vulguis...On anem de vacances? On vulguis però amb la teva família no.... Encara m’estimes? Que siiiii....Ho dius per què calli....
Com integreu aquestes preguntes, en un guió o un novel·la, sense que el públic o el lector acabin amb una sensació d’estar davant una buidor sense solució de continuïtat?
Necessitem ficció. En vena, en pastilles o en cataplama. Llarga vida als creadors.