Fa un parell de dies vaig estar mirant el testimoni d'una creadora de continguts estoniana que temps enrere, al final de l'adolescència, s'havia convertit a l'islam. De família i context completament ateus, explicava que havia crescut sentint que hi havia tota una dimensió de la vida, un conjunt de qüestions que podríem dir metafísiques, que al seu entorn no s'havien tractat. Es va començar a preguntar pel sentit de la vida, per la mort, pel lliure albir, per la possibilitat d'un ens creador, etcètera. Després d'estudiar diverses religions en profunditat —primer es va interessar pel cristianisme i el judaisme— va veure que se sentia confortable en la fe islàmica i s'hi va convertir.

“La tasca de la metafísica —com n'indica el nom, més enllà de la física— sempre ha sigut dirigir aquestes inquietuds fonamentals des d'una perspectiva totalitzant. Per això les religions, on la metafísica és central, ofereixen narracions extensives de la realitat”

Tot i que el seu testimoni és un relat de creixement personal i d'optimisme, potser una de les seves parts més tristes és quan explica que va decidir amagar, durant molt temps, aquesta part de la seva vida a la seva família. Temia que el seu entorn pensés que s'havia tornat irracional o fins i tot que s'havia radicalitzat. De fet, els seus primers anys com a conversa, ara ja a la universitat, s'ho va fer venir bé per viatjar a països de majoria musulmana durant el Ramadà, on podria practicar el dejuni, l'oració i les diverses pràctiques que l'acompanyen en comunitat i sense vergonya.

El seu relat podria servir per tractar molts temes. El més evident, és clar, l'extensió de la islamofòbia, deguda en molts casos al pur desconeixement. Però em va semblar que l'experiència d'aquesta noia explicava molt bé la falta d'espai a les societats majoritàriament secularitzades per pensar qüestions sobre la vida i el món des d'una perspectiva metafísica. Qüestions que per a molts—per mi mateixa—no són importants, però que per a moltíssims altres sí que ho són. Perquè els nostres valors i les nostres formes d'explicar la realitat poden canviar al llarg de la història, però les inquietuds i les pors humanes més fonamentals són sempre les mateixes.

La tasca de la metafísica —com n'indica el nom, més enllà de la física— sempre ha sigut dirigir aquestes inquietuds fonamentals des d'una perspectiva totalitzant. Per això les religions, on la metafísica és central, ofereixen narracions extensives de la realitat. Ens expliquen com és el món i com hauria de ser, teixint amb un mateix sentit fins i tot les coses que semblen no tenir-ne. Per aquesta raó sempre s'ha dit que la secularització de les societats ha sigut un procés de pèrdua de sentit. Ho explica molt bé el filòsof alemany Byung-Chul Han quan afirma que la desnarrativitació del món "fa la vida nua".

“Ignorar la necessitat humana de fer-nos preguntes que semblen no tenir resposta no fa que desapareguin, sinó que simplement les fa més obscures, secretes i vergonyoses”

El que passa és que el paradigma secular s'acompanya, en molts casos, d'un cert rebuig cap a la fe religiosa i, en conseqüència, cap a qualsevol dimensió metafísica. Hi ha la tendència a pensar que les persones creients són més dèbils intel·lectualment o que la fe és un confort per a qui altrament no en trobaria. Aquesta posició ignora que la fe en una realitat metafísica i el coneixement sobre la realitat física poden ser complementàries i que, de fet, moltes de les figures històriques més rellevants del món filosòfic i científic van ser persones de fe.

No és només que la pèrdua de creences metafísiques hagi deixat un buit per a molta gent que les voldria, sinó que hi ha molt poca disposició a omplir-lo per por a retrocedir en una mena de cadena evolutiva on el pensament religiós precedeix al secular. D'aquí que a moltes persones, i particularment a les més joves, els costi trobar un espai de discussió per plantejar-se aquest tipus qüestions. Qui sap, potser per això la filosofia, una de les poques disciplines on encara es tracta la metafísica, s'ha posat tan de moda. En qualsevol cas, és ben trist que persones per a qui el pensament metafísic és important, sigui religiós o no, es trobin jutjades per un paradigma que es pensa molt tolerant, però que sovint ho és més aviat poc. Perquè ignorar la necessitat humana de fer-nos preguntes que semblen no tenir resposta no fa que desapareguin, sinó que simplement les fa més obscures, secretes i vergonyoses.