Una vida política paralitzada per la pandèmia, un Consell General buit de contingut i nosaltres, una oposició preocupada per no fer créixer les divisions existents i notòries amb un Govern que mena un combat erràtic contra el coronavirus. Aquest és el dia a dia.
Les protestes i les queixes es refugien o centralitzen a les xarxes socials, protectores de l'anonimat. Trobem de tot i força al si de les xarxes: des de propostes solidàries a contribucions intel·ligents i fins i tot demandes de solidaritat. També, perquè no dir-ho, algunes crítiques pertinents.
Però a banda de tot això i ocupant força més espai i ressò mediàtic que el que és coherent trobem malauradament també la pitjor cara de la nostra societat: acusacions falses, vídeos falsos i demolidors, sospites fantasmagòriques transformades en falses veritats demolidores, gàngsters convertits en herois adulats i venerats, etc.
També trobem dintre del catàleg de misèries exposades un factor per a mi molt preocupant en un país tan petit com el nostre: les falses acusacions personals tant a ciutadans sense càrrec com a polítics elegits legítimament.
D’allò que ja no estic tant convençut que s'acabi amb la pandèmia, és el caldo de cultiu del populisme més ranci, ubicat i protegit per l'anonimat de les xarxes
Reproduïm i calquem els brots del populisme més exacerbat que està creixent a tot el món, i ens estem aplicant una correcció que pot tenir efectes devastadors en una societat de les nostres dimensions i característiques.
Que alguns dels nostres dirigents suposo que per mimetisme vulguin imitar els líders més estrambòtics que s'han lluït personalment i han destacat en el tractament d'aquesta cruel pandèmia com és el cas dels dos rossets (veure Trump i Johnson entre altres), espero que no vulgui dir que la nostra classe política sigui com ells.
Alguns estigmes si que els hi apareixen en la forma d'actuar i sobretot en la de comunicar als nostres governants o mes ben dit als membres del Govern que son pràcticament els únics que apareixen en els mitjans. Estic convençut que serà temporal i que un cop acabada la pandèmia tornin a les seves realitats personals, no?
D’allò que ja no estic tant convençut que s'acabi amb la pandèmia, és el caldo de cultiu del populisme més ranci, ubicat i protegit per l'anonimat de les xarxes. Sortosament en les últimes eleccions els líders que van voler capitanejar aquesta perillosa tendència política no van saber convèncer ni el seus mateixos. Crec que les forces polítiques democràtiques hem d’estar molt i molt alerta. Les del meu costat polític ho estem, però les de les dretes i del centre en alerta roja doncs l'espai polític i l'espai que les separa es molt més estret i fa que la temptació sigui més gran.
El debat polític, la confrontació d'idees, la defensa fins i tot aferrissada de posicionaments polítics diferents és el millor antídot per combatre aquest altre virus europeu no gens menyspreable que es el populisme de dretes
El debat polític, la confrontació d'idees, la defensa fins i tot aferrissada de posicionaments polítics diferents és el millor antídot per combatre aquest altre virus europeu no gens menyspreable que es el populisme de dretes. Cal doncs que a Andorra ens deixem de ximpleries, de picabaralles personals i estètiques, i reactivem el debat parlamentari i social organitzat i legítim. Cal que respectem les opinions de tothom perquè a ningú no li calgui l'anonimat per manifestar-les i expressar-les. És necessari obrir al màxim les portes de la representació a totes les persones que tinguin opinió i fugir de reservar-ho a intel·lectuals, metges, lletrats, químics, arquitectes, enginyers, banquers i, com diria algú que conec, altres lletra ferits. Si de veritat del que es tracta és de debatre, el que ens cal són opinions i conviccions, i no coneixements.
Cal que ens donem els mitjans perquè les institucions siguin un veritable i fiable reflex de la nostra societat. Un veritable lloc de debat, de respecte i de confrontació d'idees i, en alguns llocs, d'execució de resolucions polítiques i d'adopció de les mateixes.
Som o no som un veritable règim parlamentari? Coprincipat també, però sense cap mena de dubte i de manera indefugible, una veritable democràcia parlamentària.