Les nits de l’11 al 12 i del 12 al 13 d’agost podrem tornar a gaudir d’un espectacle que reuneix a milions de persones cada estiu per observar el cel, la pluja d’estels dels Perseids. Per les dates en què arriba al seu màxim, amb una climatologia clement, i per la gran intensitat de meteors que es poden observar, es tracta sens dubte de la més famosa i de la més esperada de totes les pluges d’estels que hi ha durant l’any.

Les primeres referències històriques a aquesta pluja es remunten a annals astronòmics xinesos del 36 abans de Crist i són nombrosos fins a finals del segle XI. A partir d’aquell moment de la història sembla que «desapareixen» fins que tornen a ser observades i registrades a principis del segle XIX. És aleshores que s’identifica el seu radiant, el punt d’on sembla que provenen els meteors, dins de la constel·lació de Perseu i agafen el nom de Perseids. Tot i ser un fenomen observat des de temps immemorial, l’origen de totes aquestes partícules que, en contacte amb l’atmosfera de la Terra, entren en combustió i provoquen un fabulós espectacle de llums celestials, va ser desconegut fins al 1866. Aquell any l'astrònom italià Giovanni Schiapparelli va relacionar el passatge del cometa Swift-Tuttle prop del Sol el 1862 i la pluja de meteors.

En efecte, els núvols de pols que desprenen els cometes a l’escalfar-se i desfer-se quan s’acosten al Sol, són l’origen de les partícules que interactuen amb la Terra quan aquesta els travessa. La majoria de les partícules en aquests núvols no són més grans que un gra de sorra de la platja, però a l’entrar en contacte amb les capes altes de l’atmosfera s’encenen i es desintegren provocant una llum curta i intensa en ràpid moviment que nosaltres identifiquem com un meteor.

L’espectacularitat dels Perseids prové de les úniques característiques del cometa 109P/Swift–Tuttle. Es tracta d’un dels cometes més grans del tipus Halley, amb els seus 26 kms de diàmetre, que travessen plenament l’òrbita de la Terra al voltant del Sol. Aquesta trajectòria fa que deixi un enorme reservori de partícules, tot i que sols ens visita cada 134 anys – el darrer cop el 1992 i el proper al 2126 – però també fa que sigui un dels cometes més perillosos per les possibilitats futures d’una col·lisió amb el nostre planeta. L'anàlisi de la seva òrbita fins al 4479 no augura cap risc de col·lisió, però a més llarg termini l’encontre sembla inevitable. L’impacte del Swift-Tuttle contra la Terra seria 27 vegades més poderosa que l’impacte de l’objecte que va eliminar els dinosaures i bona part de la vida fa 66 milions d’anys.

Així doncs, les nits de l’11 al 12 i del 12 al 13 d’agost, com cada any a les mateixes dates, tindrem, si el temps ho permet, unes condicions excel·lents per observar una abundant pluja d’estels. Tot i que la Lluna estarà en quart creixent, a partir de la mitjanit aquesta desapareixerà sota l’horitzó i fins al trenc de l’alba el cel estarà perfectament obscur en qualsevol lloc allunyat de tota contaminació lumínica. Us recomano de situar-vos en un indret on l’horitzó estigui ben lliure d’obstacles cap al Nord-est. Aleshores heu de buscar la constel·lació de Perseu, just sota la W característica de la constel·lació de Cassiopea, i sense cap altre aparell que els vostres ulls, espereu amb paciència com van apareixent els meteors. En podreu observar fins a uns 100 per hora, si aconseguiu unes bones condicions d’observació. Ben segur us fascinaran durant tota la nit igual com ho han fet des de fa milers d’anys a tots els que els n’han gaudit. Us desitjo que tingueu un bon estiu, cels ben clars i uns bons Perseids!