Trenta anys ja, des de la firma del tractat de Maastricht al 1992. Amb aquest article, voldria compartir, amb tots vosaltres, algunes de les meves reflexions sobre :

· l’evolució d’Europa des del 1992,

· el seu balanç preocupant del que queda de les industries europees i de la seva gran dependència cap a fora per l’aprovisionament en productes transformats i en energia fòssil,

· els límits de l’aposta UE per les energies verdes

· l’efecte bumerang de les sancions de la UE contra Rússia generant un augment del preu de l’energia i pot ser una penúria de l’energia en un futur proper, una inflació galopant i un empobriment de les famílies i empreses de la zona euro ja iniciada amb la gestió europea de la Covid,

· la decisió de la presidenta de la Comissió Europea la Sra Von Der Leyen pel que fa  l’escalada en armament pel conflicte Rússia Ucraïna en canvi de reclamar l’alto el foc,

· les amenaces sorprenents de la mateixa presidenta de la Comissió Europea als països democràtics membres que surten de la ratlla o filosofia marcada per la UE.

Primer de tot, si em permeteu, faré un salt en el passat cap a l’any 1992 on alguns polítics alertaven dels perills de la construcció europea. Una construcció que es feia sense el consentiment dels pobles, en els gabinets de tecnòcrates i a porta tancada de les comissions. Unes comissions, segons ells, molt sovint desconnectades de la realitat i de les especificitats de cada país membre. Una Europa amb la ferma voluntat d’homogeneïtzar els pobles esborrant les seves particularitats.

Trenta anys després del tractat de Maastricht què veiem?

Constatem una Europa que té moltes dificultats per controlar els seus fluxos migratoris. Una Europa que sembla molt allunyada de la voluntat i dels interessos dels pobles europeus. Una Europa que es vol unipolar que vol imposar, a tots els països membres, la mateixa visió geo-estratègica. Una Europa que no accepta les diferències i les decisions dels pobles. Una Europa que ensorra la sobirania dels països membres. Una Europa que dicta, arbitra, amenaça i castiga els països membres quan volen desmarcar-se de la línia decidida per la Comissió: Hongria, Polònia... qui serà el següent de la llista ?  Italià amb l’elecció democràtica de la Sra. Giorgia Meloni arran de les últimes declaracions d’amenaces de la senyora Von der Leyen per les intencions de vots dels Italians uns dies abans de les eleccions...amb la bandera americana al darrere seu? Sorprenent per una presidenta de la Comissió Europea, no trobeu?   

Mentre que els ciutadans de la zona euro s’empobreixen sense l’aprovisionament directe en petroli i gas natural rus a baix preu arran de les decisions de la UE d’anar contra Rússia, la Sra Von Der Leyen decideix l’escalada en armament. Sorprenentment no reclama l’alto el foc per les poblacions innocents que pateixen dia rere dia del conflicte Rússia-Ucraïna. i sorprenentment no diu res sobre el conflicte actual entre Armènia i l’Azerbaidjan.

Ens podríem preguntar de què depèn la mediatització d’un conflicte armat? Constatem que hi ha uns conflictes molt mediatitzats i uns altres gens ni mica ..ni piu amb cap suport de cap país. Així funciona el món.

Recordem que darrere de cada conflicte armat hi ha uns interessos amagats i sobretot el negoci de les armes entre altres. I com cada guerra, hi ha un començament i un final passant per la casella reconstrucció del país. Ucraïna futur país de la UE? Qui durà a terme la reconstrucció d’Ucraïna? Els americans amb finançament de la UE és a dir amb els diners dels europeus que no se’ls han consultat per res i que s’estan empobrint dia rere dia arran de les decisions de la UE?

La Covid i la guerra Rússia- Ucraïna han sigut els reveladors de la fragilitat de la UE deguda a la manca de rumb de la politica econòmica i energètica de la UE.

Si fem un resum de la situació d’Europa què veiem?

1. Una Europa amb pocs recursos naturals sobre el seu territori i que no ha incentivat les firmes europees en buscar recursos naturals sinó tot el contrari.

2. Les decisions temeràries de les sancions contra Rússia anunciades per la Presidenta de la Comissió Europea la senyora Úrsula Von Der Leyen sense mesurar-ne les conseqüències a nivell del teixit econòmic i social de la zona euro.  Amb unes bones relacions amb Rússia, els gasoductes North stream 1 i North stream 2 haguessin aprovisionat Europa en gas rus barat. Ara hem begut oli.

La UE “ha tallat la ma del que li donava a menjar” a baix preu: Rússia. Sense energia no hi ha món modern. Sense energia barata no hi ha PIB en economia. Les nostres societats modernes necessiten energia per fer funcionar les màquines que són els esclaus de les nostres societats modernes. Es necessita energia per produir productes acabats, per escalfar les llars i per generar PIB en les nostres societats de consum.

A més a més podem plantejar un altre problema: unes possibles penúries alimentàries greus amb la manca d’aprovisionament de l’adob fosfat rus utilitzat pel sector agrícola mundial per optimitzar les seves collides. Recordem que hi ha cada cop més boques a nodrir en aquest planeta.  Tot era i és previsible si mirem els indicadors i si analitzem fredament la situació.

3. La manca d’unes polítiques econòmiques i energètiques eficaces de la UE. Què ha fet la UE a part d’impulsar l’obertura a la competència, la destrucció dels serveis públics de l’energia en Europa, la creació d’un mercat de l’energia UE indexat al gas, i el desmantellament de les centrals nuclears en la zona UE? el senyor Jean Marc Jancovini, enginyer i professor a la Gran Escola francesa a Mines, membre del Consell científic del servei de l’observació i de les estadístiques del ministeri francès de l’ecologia, explica que l’energia nuclear és una energia que consumeix molt poques matèries per produir electricitat, no genera quasi emissions de CO2 i la poca quantitat de residus que en resulta, cert extremadament dolents, es poden gestionar perfectament avui en dia enterrar-los a molts km sota terra seguint un protocol rigorós. Segons ell, a França per exemple el volum total de residus generats amb les centrals nuclears ocuparia l’espai d’un gimnàs només.  Parla també de l’evolució del sector nuclear i del seu risc residual avui en dia.

“Andorra ja ha fet els deures, ha deixat de ser un paradís fiscal que és el que volia Europa. Ara Andorra ha de caminar amb peus de plom i ser fidel a les seves arrels”

4. L’aposta clara per les energies verdes que funcionen només quan hi ha sol o quan hi ha vent. És per aquest motiu que sempre es posa una central a energia fòssil en complement al costat. Elles soles no són suficients a la nostra activitat actual. A més aquestes energies verdes com les fotovoltaiques són bulímiques de superfície de camps que necessiten en realitat, segons l’expert senyor Jean Marc Jancovini, 1000 vegades més d’espai que una central nuclear per la mateixa producció energètica. També per implantar l’energia eòlica cal desforestar una gran quantitat de boscos. Tot això evidentment té conseqüències.

5. També amb l’aposta pels vehicles elèctrics seria necessari la posada en marxa de moltíssimes bornes de recarregues. Us imagineu la quantitat d’espai que caldria si tots els xofers tinguessin un vehicle elèctric? Ara que es demana estalvis d’electricitat quina lògica té incentivar el vehicle elèctric ? i també què farem amb les bateries ?

Tenint en compte tot l’exposat, ens hauríem de preguntar si un petit país com Andorra té interès per tenir un acord d’Associació amb la UE via el qual estaria sotmès a la lliure circulació de persones, a renunciar als foragitaments que ens permeten tenir una alta seguretat al país. Per a mi i per Andorra Endavant la seguretat no és negociable. I pel que fa els arguments del cap de Govern sobre l’accés al mercat interior de la UE i a ERASMUS li pregunto: com han fet els nostres empresaris fins ara per fer negocis a fora d’Andorra? Com ho fan els andorrans que estan fent negocis a tot el món? Com ho han fet els andorrans que han cursat ERASMUS sense l’acord d’associació amb la UE? Senyors, Andorra ja ha fet els deures, ha deixat de ser un paradís fiscal que és el que volia Europa. Ara Andorra ha de caminar amb peus de plom i ser fidel a les seves arrels.