Apropar-se al sol és probablement un dels somnis més antics de la humanitat. En la mitologia grega, aquest somni està plasmat en el famós mite d’Ícar, fill de Dèdal, que gràcies a les ales fetes de plomes enganxades amb cera inventades pel seu pare, s’eleva en el cel i s’acosta al sol per demostrar el seu poder. Per Ícar la cosa no acaba d’anar bé, ja que Hèlios, el déu Sol, en veure’l amenaçant el seu tron celestial, escalfa la cera que aguantava les plomes, desfà les ales i precipita al pobre Ícar al mar on troba la mort.

La fascinació per anar a tocar el sol s’ha unit, en la nostra època, amb la necessitat d’anar a buscar respostes científiques als misteris del seu funcionament. Una necessitat que s’ha anat incrementant, fins a ser prioritària, a mesura que les nostres societats han esdevingut més i més dependents de la tecnologia basada en l’electricitat i l’electrònica, i doncs, a la vegada, cada cop més vulnerables a l’activitat solar i en particular a les tempestes solars. Com ja he explicat en altres articles, aquestes poden tenir efectes devastadors per la seva incidència en el camp magnètic terrestre i per l’impacte directe de les partícules altament energètiques que el Sol pot expulsar durant aquests episodis. Els efectes més comuns són les impressionants aurores boreals, comuns a les latituds àrtiques i que hem pogut veure fins i tot des d’Andorra darrerament, però les tempestes solars poden arribar a provocar danys crítics a satèl·lits, xarxes elèctriques i qualsevol aparell electrònic que estigui exposat als seus efectes directes o indirectes.

Un dels indrets claus per entendre la dinàmica solar és la corona, que és la part exterior de l’atmosfera del sol. Aquesta zona que s’estén milions de quilòmetres més enllà de la fotosfera, la superfície del solar, és on es produeixen les enormes erupcions de matèria formada per partícules molt energètiques, anomenades ejeccions de massa coronal, que al final poden xocar contra el camp magnètic de la Terra. La corona té com a característica de tenir una temperatura al voltant dels 2 milions de graus Celsius, molt més elevada que la temperatura de la fotosfera que és d’uns 6.000 graus Celsius. De la mateixa manera que un cub de gel no pot fer bullir l’aigua d’una cassola, és impossible que la calor de la superfície solar escalfi les partícules de la corona fins a les temperatures que aquestes tenen. Existeixen doncs altres mecanismes més complexos que cal descobrir, estudiar i entendre, al cor d’aquesta zona, que provoquen les altes temperatures de les partícules que es registren en aquell indret, i que segurament estan també al darrere dels moments crítics en els quals es produeixen les famoses i perilloses ejeccions coronals.

L’any 1958, Eugene Parker va ser el pioner a teoritzar sobre els possibles mecanismes que poden provocar aquesta enorme temperatura de la corona solar i doncs, és ben normal, que quan la NASA va decidir enviar una sonda per estudiar aquesta regió, li posessin el seu nom: la Parker Solar Probe. La missió de la Parker va resultar tot un desafiament des del seu inici, ja que acostar-se al Sol no resulta senzill i encara és més complicat que la delicada electrònica embarcada pugui resistir a les altes temperatures i a la radiació intensa. Per protegir instruments i ordinadors, es va dissenyar un escut protector de 2,4 m de diàmetre fet de fibra de carbó de 12 cm de gruix i recobert de ceràmica blanca per reflectir una part dels fotons que rep. En tot moment l’escut està encarat cap al sol i és capaç de resistir temperatures de fins a uns 2.000 ºC, mentre al seu darrere, la càrrega útil de la sonda es manté a uns confortables 30 ºC. Les parts més exposades de la sonda estan fetes d’aliatges de titani i zirconi que poden resistir fins a uns 2.500 ºC. A més d’aquest disseny innovador, calia dissenyar una estratègia perquè la sonda agafes prou velocitat per no ser capturada per l’immens camp gravitatori del Sol, i també per no haver d’estar massa temps exposada a les zones de més temperatura de la corona solar.

Així doncs, des del seu llançament l’agost del 2018, la Parker ha anat accelerant progressivament en una òrbita altament el·líptica, aprofitant l’acceleració per efecte ona gravitacional en diversos encontres amb Venus, i apropant-se cada cop més al Sol. Finalment, el passat 24 de desembre, la Parker va reeixir en sobreviure al seu sobrevol més pròxim a la superfície del Sol, només 6 milions de km o sigui l’equivalent de menys d’uns 15 vegades la distància de la Terra a la Lluna. Ho va fer també esdevenint l’objecte més ràpid mai construït per l’home, arribant a una velocitat d’uns 700.000 km/h, que li permetria anar a la Lluna des de la Terra en menys de mitja hora.

La matinada del 26 de desembre, la NASA va rebre la confirmació de l’èxit de la Parker, quan les antenes del Deep Space Network van detectar els senyals enviats des de la sonda. Des d’aleshores, els tècnics han anat rebent totes les dades que els diversos instruments embarcats han anat acumulant durant aquest viatge al cor de la corona solar i s’espera que d’aquí a finals de mes s’hagin pogut descarregar en la seva totalitat. No serà la darrera de les immersions de la Parker dins de la corona, ja que se n’esperen almenys 2 més, al març i al juny, i si tot segueix anant bé, n’hi podrien haver encara al setembre i al desembre.

S’espera que amb les dades recollides in situ, es pugui entendre amb molt detall tots els mecanismes que estan a l’obra dins de la corona solar. Si arribem a aquesta fita, serà molt més viable poder establir models predictius de l’activitat coronal i com aquesta està lligada a l’activitat solar, en particular a les taques i les anomalies magnètiques. L’objectiu final és poder preveure, amb molta més antelació, les tempestes solar i les ejeccions de massa coronal dirigides cap a la Terra, i poder avisar amb prou temps per agafar mesures de protecció. És possible que gràcies a les dades de la Parker, en un futur no molt llunyà puguem veure prediccions de meteorologia solar similars a les prediccions meteorològiques terrestres, que ens avisaran amb diversos dies d’antelació de l’arribada de les temudes tempestes. La Parker haurà aconseguit portar a la humanitat molt més enllà del somni d’Ícar. No només haurà gairebé tocat el Sol, també ens haurà permès revelar el secret de la seva força i així permetre protegir-nos de la seva colera perquè no es cremin les nostres ales tecnològiques i ens precipiti cap a un mar de caos.