Per què ens aterreix el desconegut?, això és el títol d’article de David Robson publicat el 30 d’octubre de 2021 en BBC WorkLife, en què, citant a Ema Tanovic (Psicòloga del Boston Consulting Group de Filadèlfia), diu que els experts estan avançant molt sobre l’explicació de per què la incertesa pot ser tan insuportable pels humans, així com en la descripció de les conseqüències que té per la nostra presa de decisions i el nostre comportament. La por al desconegut és una de les característiques naturals de l’ésser humà.

La societat andorrana està en aquest moment en l’avantsala d’un dia pròxim en el temps que haurà de prendre una decisió en el referèndum per l’acord d’associació amb la Unió Europea i, això, a una bona part de la societat li provoca incertesa i inseguretat en el seu futur tant mediat com immediat. Si pot servir la meva experiència per reduir aquesta incertesa, permeteu-me el lector que, breument li expliqui “a toro passat”, personalment la meva: L’any 1978, llavors tenia 26 anys i recentment estrenat com a advocat, i després de viure tota la meva vida sota una dictadura, el Govern d’Espanya va cridar a tots els espanyols per votar el referèndum de la Constitució postfranquista.

Tota la societat estava convulsionada i recelosa per si el Govern mentia a la societat i allò no era res més que un altre referèndum franquista, però encarà aquesta situació social, la resposta del total de les persones que van participar (67,11%), el 87,7% va ser un vot afirmatiu. Al mateix va succeir amb el referèndum de l’OTAN en l’any 1986 que va guanyar el “SÍ” amb el 56,85%, governant un partit polític que en el seu programa polític apostava pel “NO”. Les negociacions per formar part de la UE van durant set o vuit anys, el tractat en va firmar en 1985 i la integració efectiva en 1986.

“No entreu en pànic ni us envergueu d’incertesa, penseu en el futur dels vostres”

En tots aquests esdeveniments, estic, totalment i absolutament convençut, no sols ament de l’encert dels governants que en cada moment va prendre aquestes decisions tan importants pel futur dels espanyols i de les seves futures generacions, sinó també de la societat que va tindre la valentia, coratge i visió de futur, malgrat totes les incerteses que ens embargaven, de prendre la decisió individual i col·lectiva de recolzar, amb el vot afirmatiu, aquests fets tan transcendentals per Espanya.

Andorra va patir el mateix dilema que molts espanyols, quan la societat havia de transformar-se, lenta però totalment, mitjançant el referèndum d’aprovació de la Constitució del 1993. Els “pares” de la redacció del text constitucional andorrà van ser tant o més visionaris que els governants espanyols. Ambdós governants -andorrans i espanyols- van veure que, el futur dels seus respectius països, no avançaria sense la integració en la comunitat internacional. Jo sempre he sigut governat, però reconec la gran dificultat que entranya la responsabilitat de governar i encara més, convèncer de les bondats de decisions tan importants per la societat i els interessos generals. No entreu en pànic ni us envergueu d’incertesa, penseu en el futur dels vostres.

Estic orgullós que el llegat més important que deixaré a la meva filla i nets va ser haver posat el meu granet d’arena per la transformació del meu país.