El meu avi matern presidia el saló del pis on passàvem les vacances d’estiu des d’una butaca d’un color bordeus molt indefinit. Hi seia sovint amb la intenció de seguir les notícies de la televisió. Aixecava la veu i demanava fermament als nets que no féssim soroll. Demanar aquest exercici de contenció a un grup de quatre criatures en estat assilvestrat per l’estiu, era poc realista. Però ell ho intentava sempre, i s’enfadava sempre, òbviament. Sobretot quan arribava el moment de la previsió del temps.
Quatre infants dins d’un pis només tenen una manera de vehicular l’energia: fent-se la punyeta els uns als altres. Pessigades, burles, empentes que feien caure algú, el feien plorar i denunciar a crits l’agressor. Els adults contraatacaven suplicant, si us plau, que calléssim d’una vegada i així la simfonia guanyava en estructura i intensitat.
La mare, la tieta o l’àvia havien de netejar la cuina i fregar les piles quilomètriques de plats, vasos i forquilles i no tenien esma, ni se’ls passava pel cap, de fer, a més a més, de monitor d’esplai. Si haguessin pogut, ens haurien hipnotitzat perquè ens quedéssim quiets asseguts una estona. Una copa de conyac ens hagués induït la son, però era i és il·legal i en el fons, penso que ens tenien un cert afecte quan dormíem.
Així que un estiu la meva mare es va empescar que havíem de fer la becaina després de dinar. La intenció era bona, també era una bona estratègia perquè els adults tinguessin un respir durant el dia que dedicaven a les tasques domèstiques, l’alimentació de la tribu, acompanyar-nos a la platja i bàsicament mantenir-nos amb vida fins al setembre.
Pel que fa a mi, va ser un fracàs. Sabent que a poca distància hi havia la platja, l’hàbitat natural de la canalla, amb aigua i sorra amb barra lliure, què nassos havíem de fer estirats al llit? La nostra obligació era jugar amb els amics del veïnat, anar en bicicleta i estar a la platja el màxim de temps. Qualsevol altre cosa no figurava en la descripció de tasques. A més a més de la platja, lloc del qual, al nostre parer, no ens havíem de moure sense un motiu vàlid i justificat, davant de casa hi havia una gran plaça per jugar. Hi havia també un garatge soterrat llarg, fosc i fresc per viure aventures d’amagat. Teníem a continuació el bosc que envoltava els terrenys d’un club de golf. Era frondós i hi podíem collir pilotes rebentades pel cop de pal, que ensenyaven la goma compacta del seu interior. Saltàvem la tanca per entrar-hi. Estava prohibit fer-ho. Un bon motiu per anar-hi. La mare ens repetia que ens ho prohibia. Raó de més. Hi havia guàrdia armada, guau! Entre una cosa i l’altra, la veritat és que teníem molta feina. Com pretenien, per favor, que féssim una becaina després de dinar? Au va!
Amb els amics, érem una colla de canalla enorme que es movia, compacta, d’una banda a l’altre. Només ens desviava del nostre objectiu que de tant en tant, algú es trinxés una part del cos al llarg d’una persecució o d’una derrapada amb bicicleta. Els diumenges eren el dia dels horrors. No anàvem a la platja, havíem de menjar plats molt allunyats de la guia gurmet infantil, els amics anaven empolainats com per assistir a un casament i pesaven sobre ells greus amenaces si sortien a jugar.
“La nostra obligació era jugar amb els amics del veïnat, anar en bicicleta i estar a la platja el màxim de temps. Qualsevol altre cosa no figurava en la descripció de tasques”
I per acabar-ho d’adobar, la missa. Amb sort una fila de formigues s’organitzava sota el banc de l’església i podies observar-la mentre mantenies un semblant concentrat i seriós. Sorties de l’església amb el pes de l’abstracció de la litúrgia i la sensació que la vida era vana, fosca, amb pecats i pecadors que t’esperaven per fer la punyeta en qualsevol moment. Sí, ens compraven un gelat, però no compensava. T’acabaven de dir tantes coses al voltant del fet que un dia la dinyaries (tots ho sabíem però calia insistir tant?) Havies estat més d’una hora quiet i en silenci dins d’una església fosca, envoltat de crucifixos i d’imatges de la Mare de Déu en dol. Ni el gelat ni res podia remuntar el malestar que s’havia instal·lat. En ocasions ens compraven xurros... Quedaven moltes hores perquè tornés a ser dilluns. A la tele tampoc hi havia els pallassos. Un horror.
L’avi que presidia el saló des de la seva butaca de color bordeus indefinit, tenia el bastó de comandament del patriarca a la mà dreta. La pala de matar mosques. Si els quatre germans complíem la nostra obligació de ser nens, generant el caos al nostre voltant, les mosques es dedicaven a fer de mosques. Vol rasant davant dels ulls o al costat de l’orella, aterratge damunt el nas, el braç o al mig de la pantalla de tele. Amb la destresa d’anys de pràctica, el meu avi atacava la mosca amb la precisió i la velocitat d’un ninja. Flas! Flas! Flas! Quan ell s’absentava, la pala de matar mosques quedava penjada d’un clau en una paret de l’entrada del pis. Quedava estrictament prohibit fer-ne ús. Com que em feia una mica de mania, personalment, no tenia cap objecció.
Ell decidia sobre la vida i la mort de les mosques que es trobaven al seu voltant. La mosca, en el seu univers de mosca, dins la societat de les mosques, feia de mosca tranquil·lament, procurant ser una mosca productiva i pondre ous per assegurar futures generacions de mosques. Treballava fent de mosca intensament, buscant una peça de fruita passada, un bistec damunt el taulell de la cuina o en seu defecte, una tifa del carrer per posar-s’hi al damunt. Si passava per la vora del meu avi, de cop, tot era fosc i no hi havia res. Era com Toni Soprano en els darrers segons de la sèrie. El no res. Ja no ets. Vas ser i vas deixar de ser en el temps que la pala et va caure al damunt. Tots estem sotmesos a una gran pala. I tots som mosques. Amb un cop de pala deixarem de ser. Mentre siguem, més ens val no abandonar la platja, enfonsar els peus a la sorra, i endinsar-nos en aquella aigua d’on la vida va sorgir, deixant la marca d’unes potetes, fa 450 milions d’anys.
Tots som mosques i prou.