Llegeixo, astorat, l’editorial d’un dels diaris d’Andorra del divendres 21 de maig. De fet, no hauria de dir “astorat” sinó, més aviat, “indignat” o “emprenyat”, ja que es reprodueixen algunes de les mancances a la veritat (per dir-ho de forma políticament correcta) o, per dir-ho sense embuts, de les mentides que vam poder sentir a la sessió del Consell General del dijous 20 de maig.

Diu l’editorial: “... en només tres anys, quatre en el millor dels casos, l’import de les pensions serà superior a les cotitzacions. És a dir, es començaran a consumir les reserves (del fons de reserva de jubilació) en un camí inexorable cap al col·lapse del fons de jubilació”.

Abans d’entrar en el fons de la qüestió, una petita matisació. Prudentment, l’editorial, com van fer els polítics a la sessió del Consell General, ja no ens diuen categòricament que serà l’any 2024 l’any que les despeses per pensions superaran els ingressos per cotitzacions, sinó que ens diuen que, en el millor dels casos, serà l’any 2025. Però tenint en compte que l’any passat, malgrat els catastròfics efectes sobre les cotitzacions, com a conseqüència de la crisi econòmica derivada de la pandèmia, l’import de les cotitzacions per jubilació va superar àmpliament, per molts milions d’euros, la despesa corresponent al pagament de les pensions, estic convençut que, com fins ara ha passat sempre, els estudis actuarials l’hauran tornat a vessar i que l’any en què les despeses per pensions superaran els ingressos per cotitzacions s’endarrerirà un parell o tres anys més. Tanmateix això no és el més important, sinó que, com deia fa uns dies el senyor Jordi Cinca, president del Fons de reserva de jubilació de la CASS, la tendència és aquesta i és inexorable.

“Si la Llei no canvia, quan l’import de les cotitzacions sigui inferior al que es paga en pensions, haurà de ser l’administració general qui es faci càrrec del finançament; un increment de despesa que s’hauria de finançar mitjançant més pressió tributària. I és això el que la dreta, pura i dura, que ens governa no vol mai que passi”

Però, anant al fons de la qüestió, jo em pregunto: ¿on està escrit que el dia que l’import a pagar per les pensions de jubilació sigui superior als ingressos que obtingui la CASS per les cotitzacions de jubilació s’hagin de començar a “consumir” els prop de 1.500 milions d’euros de les reserves del fons de jubilació?

D’acord amb la Llei 17/2008, del 3 d’octubre, de la seguretat social, això no serà pas així. La lletra g) de l’apartat 3 de l’article 86 (“Fons de finançament”) de la Llei esmentada estipula que el pressupost de l’Administració general finança les despeses derivades del dèficit pressupostari que es pugui produir a la branca general i a la branca de jubilació.

És a dir, de la mateixa manera que, com passa des de fa uns anys, el pressupost de l’administració general ja està finançant el dèficit de la branca general, si no es modifica la Llei, el dia que hi hagi un dèficit a la branca de jubilació el mateix pressupost haurà de finançar el dèficit de la branca de jubilació de la CASS.

En definitiva que, si res (la Llei) no canvia, quan l’any 2024 (o 2025, 2026, 2027...) l’import de les cotitzacions de jubilació sigui inferior a les despeses pel pagament de les pensions, el fons de reserva de jubilació de la CASS no haurà de començar a consumir les seves reserves, sinó que haurà de ser l’administració general qui es faci càrrec del seu finançament. Això vol dir un increment de la despesa pressupostària que s’hauria de finançar mitjançant un increment de la pressió tributària: que els més rics paguin més impostos per redistribuir (una mica millor) la riquesa (enorme) d’aquest país. I és això el que la dreta, pura i dura, que ens governa no vol mai que passi.

I això -vull que se m’entengui bé i que no se’m mal interpreti-, no vol pas dir que no calgui fer un pacte d’Estat per garantir el futur de les pensions! Però, lògicament, abans de signar qualsevol pacte caldrà veure el seu contingut. Caldrà veure si l’anomenat pacte d’Estat el que pretén és garantir que, en el futur, els jubilats puguin gaudir d’unes pensions de jubilació dignes o si, per contra, amb independència de la “dignitat” de les pensions, el que cal garantir és que els que més guanyin no paguin allò que sigui suficient per garantir-les.

Finalment, un petit apunt. Pacte d’Estat per la reforma de la seguretat ja se’n va fer un l’any 2005. Com a conseqüència d’aquest pacte d’Estat es va aprovar, l’any 2008, per unanimitat, la Llei 17/2008 de la seguretat social. En aquell moment els socialdemòcrates vam pactar que renunciàvem que la Llei inclogués la prestació econòmica per desocupació involuntària (una de les nostres propostes als programes dels anys 2001 i 2005) i, a canvi, vam aconseguir altres de les propostes que portàvem als programes dels anys esmentats: les prestacions familiars i les pensions mínimes de jubilació.

Ho vam pactar i ho vam aprovar per unanimitat.

Però, quant temps duren els pactes d’Estat?

Sembla que avui, ningú, ni majoria ni oposició, se’n recorda que l’any 2005 es va fer aquest pacte d’Estat que va durar molt poc temps. L’any 2014 la majoria absoluta de la dreta liberal-conservadora d’aquest país, liderada pel senyor Antoni Martí, no va tenir cap mena de problema per carregar-se’l i derogar les reformes fetes en matèria de prestacions familiars i pensions mínimes de jubilació. I tots (almenys uns quants), tan contents!

I si ara es fa un nou pacte d’Estat: quant temps durarà?