Iustitia era una divinitat romana, la personificació de la Justícia. Actualment la seva imatge encara s'utilitza com una al·legoria en edificis judicials de tot el món, com ara a Andorra. Aquesta divinitat es representa amb forma femenina i porta els ulls tapats amb una bena, que significa que la Justícia no vol saber a qui jutja sinó només el fet que es jutja evitant preferències o prejudicis. L’altre objecte que la caracteritza són les balances, perquè el propòsit de la Justícia és trobar l’equilibri entre les dues parts afectades: el demandant i l’acusat.
De vegades també porta una espasa, que en principi era un atribut de Nèmesi, portadora de la venjança, que correspon al poder coercitiu de la Justícia.
Ara bé, si us fixeu en la representació de la divinitat que tenim a la Batllia (vegeu la fotografia), no disposa d’un dels símbols més característics de la iconografia de la Iustitia, és a dir, la balança, que simbolitza l’equitat.
I, malauradament, cada vegada més es parla sobre el poder coercitiu de la justícia en lloc de l’equitat.
«Il n’y a point de plus cruelle tyrannie que celle qui l’on exerce à l’ombre des lois et avec les couleurs de la justice.» Montesquieu
Alguns casos flagrants són, per exemple, quan, arran del cas BPA, l’advocat Silvestre va denunciar “el control polític de la justícia” i la “pèrdua de drets” (Bondia, 22/10/2019), i va assegurar que se sentia “perseguit” i sospitava que “alguna cosa rara està passant” quan diversos d’aquests advocats eren investigats o processats. També va denunciar la “pèrdua progressiva de drets fonamentals” que considera que està patint Andorra, com per exemple “les traves” que s’han afegit al nou Codi de procediment civil per dificultar l’accés al Constitucional. També va posar d’exemple de la “pèrdua de drets” la pretensió de la Fiscalia de voler ampliar les escoltes telefòniques a més delictes o l’allargament fins a dos anys i mig de mantenir el secret de sumari “perquè la Fiscalia i els magistrats puguin instruir sense que ningú s’hi oposi”, va dir. A l’entendre de Silvestre, s’adopten aquestes mesures amb l’excusa de mantenir la seguretat, i el que es pretén, al seu parer, “és ficar la por al cos de la ciutadania”.
També tenim la denúncia a la Fiscalia per part del Govern per les manifestacions fetes per la presidenta de l’associació Stop Violències, Vanessa M. Cortés, davant de la CEDAW i en alguns mitjans de comunicació amb relació a la no-despenalització de l’avortament i les situacions que viuen algunes dones al país. Vull deixar constància, arran de la meva experiència, que les tres entitats feministes que hi ha al país (ADA, Acció Feminista i Stop Violències) no serveixen estrictament per a res; en realitat sovint elles mateixes desconeixen les lleis i els protocols que regulen les violències de gènere davant les institucions del país, fet que suposa un greuge per a les víctimes. I tampoc estic d’acord amb moltes de les intervencions d’aquesta associació. Malgrat això, aquesta ciutadana i l’associació tenen dret a manifestar la seva opinió i defensar la despenalització de l’avortament a Andorra, ja que són drets fonamentals. A més, aquesta senyora no va ser l’única que va fer una intervenció “desafortunada” a l’ONU. La Sra. Canòlic Mingorance, representant d’Andorra, va assegurar que Andorra pagava els avortaments a les seves ciutadanes als estats veïns. Però finalment qui va haver d’anar a declarar a la Fiscalia va ser la representant d’Stop Violències, fet que posa en evidència un poder despòtic i arbitrari que abusa dels febles i protegeix els que estan instal·lats en el poder. On és l’equitat en aquest afer? Per consegüent, és comprensible que en una de les seves entrevistes manifesti el següent: “Puc entendre que no els agradi què dic, però que utilitzin els mecanismes de l’Estat per oprimir-me és intolerable. (…). No estan acostumats que la societat sigui crítica. (…).”
I un altre cas és el que es deriva de l’afer de l’agressió sexual comesa per un bomber d’Andorra i que continua a la Batllia. Per una banda, tenim un article compost per tres parts en què es denuncien les diverses irregularitats i negligències en aquest cas per part del Servei de Policia, la Fiscalia i la Batllia. La tercera part de l’article no va agradar gens a un dels oficials de bombers que es va sentir al·ludit (cal precisar que no només n’hi ha un d’oficial sinó diversos), i va presentar una querella per calúmnies. És curiós, però, que a la querella no hi consti el seu nom, i, per tant, sigui impossible identificar la persona en qüestió. Per què en parlo? Ho faig com a punt de comparació, ja que les comparacions poden ser molt interessants i aclaridores. Per una altra banda, hi ha un altre cas també a la Batllia: es tracta d’una conversa via Messenger en la qual un altre integrant del Cos de Bombers d’Andorra (que també disposa d’anotacions desfavorables a l’arxiu central de la Policia d’Andorra) escriu diversos insults, vexacions i injúries a la víctima de l’agressió sexual, com per exemple: “potser te n’has follat uns quants, però els cent?”; “Que tu et passis el dia tocant-te és problema teu”; “Seguiràs sent per a la gent sols una treballadora de l’ofici més vell del món, però sense cobrar.” En aquest cas tant la Fiscalia com la batlle (la mateixa que porta el cas de l’agressió sexual, i que, per tant, hauria de ser conscient i aplicar la Llei 1/2015, del 15 de gener, per l’erradicació de la violència de gènere i de la violència domèstica o el mateix protocol que fa referència a la necessitat d’evitar aquesta “victimització secundària”) tipifiquen aquestes paraules de “vexacions lleus”. A més, després de diversos autes en el cas de l’agressió sexual en què destacaven les “omissions” per part de la fiscal i de la batlle, ara tenim autes amb “invencions”, ja que fan constar que hi ha “reciprocitat” quan en realitat de reciprocitat no n’hi va haver en cap moment durant la conversa, ja que la víctima, sempre va guardar un to respectuós (una prova d’això és la conversa presentada davant la Batllia). És a dir, un funcionari pot insultar una ciutadana dient-li porca i puta i aquí no ha passat res! Ni la Fiscalia ni la Direcció del Cos de Bombers van actuar davant d’aquests tractes vexatoris i denigrants, que són summament greus, ja que van tenir lloc en el marc d’un cas d’agressió sexual, tal com preveu el Protocol per part de funcionaris públics envers d’altres ciutadans. ¿Com es pot defensar una presumpta ‘honorabilitat’ dels integrants d’aquest cos si es permeten aquests actes deliberadament denigrants i vexatoris sense cap tipus de sanció cap a una ciutadana que va exercir el seu dret a denunciar una agressió sexual i després el seu dret de llibertat d’expressió en denunciar les irregularitats comeses per la Policia, la Fiscalia i la Batllia?
El poder semàntic de les imatges és de vegades molt desencisant i alhora revelador. Ara, fixeu-vos-hi bé, el símbol que ocupa més espai i, a més, de manera central en aquesta escultura és l’espasa! Aquesta omnipresència subratlla el poder coercitiu amb el qual la Justícia ha d’imposar les seves decisions. Malgrat això, quan es torna un poder abusiu i arbitrari acaba esdevenint un poder despòtic i tirànic
A més, recentment, una notícia en el Diari d’Andorra (10/3/2020) em va cridar l’atenció: el Tribunal de Corts havia absolt un home processat per un delicte d’injúries a la seva exdona, a la qual va dir per telèfon que era una “puta”, una “filla de puta” i una “mala mare”. La Fiscalia tampoc va considerar que hi hagués cap delicte. El Tribunal va indicar que les expressions s’han de posar en context i que no consta que anessin acompanyades d’altres de denigrants o vexatòries, ni la reiteració, ni un ànim injuriós persistent en l’acusat.
Sincerament, fins a quin punt la utilització del llenguatge groller a la televisió (tenint en compte que, segons les últimes estadístiques, Telecinco és el canal de televisió amb més audiència al país) pot provocar de manera espontània que les paraules malsonants, o les expressions xenòfobes, racistes i masclistes, es converteixin en paraules i expressions “estàndards”. Convé destacar que el llenguatge televisiu acaba empobrint el vocabulari de l’audiència. Penso que amb aquest vocabulari groller, malsonant i masclista la Iustitia al final es taparà les orelles... I llavors no ho entenem quan el jovent adopta un llenguatge groller i esdevé agressiu… Cal molta reflexió per part de les institucions del país, ja que la llengua és el mirall de la cultura i el jovent és el mirall de la nostra societat, no només el dels seus pares!
Mentre la Fiscalia de seguida veu calúmnies amb publicitat a la tercera part de «La fal·làcia de la Justícia», i hi ha una querella interposada per un oficial de bombers, cal remarcar la sensació d’abús del poder coercitiu per part de la Fiscalia. Comencen a ser força recurrents aquests “mecanismes” que comporten coacció i, fins i tot, “criminalització” de ciutadans, d’activistes o d’advocats quan denuncien o posen en evidència una sèrie de disfuncions, de negligències o d’irregularitats que es donen a les institucions judicials, o bé al Servei de Policia i als Bombers. No podem oblidar que, en el cas de l’agressió sexual, la víctima, durant la seva declaració, va manifestar el seu enuig davant d’un article replet d’informacions falses publicat pel Diari d’Andorra, en què es parlava en nom seu quan la víctima no va parlar mai amb el periodista en qüestió i la fiscal que hi havia va dir de manera contundent que si no hi havia nom no es podia fer res pel que fa a accions legals. Així doncs, no van tenir cap problema a vulnerar l’article 5.f de la Llei 1/2015, del 15 de gener, per l’eradicació de la violència de gènere i de la violència domèstica, “Dret d’informació de la situació processal i personal de la persona agressora”, que estableix el següent: “La víctima de violència de gènere o domèstica, sense necessitat de constituir-se en part en el procediment ni d’haver interposat cap denúncia, té dret a rebre informació sobre la situació processal i personal de la persona agressora (…)”, o el dret a l’assistència lletrada.
On és l’equitat? Ah, havia oblidat que la representació de la Iustitia a la Seu de la Justícia no porta la balança… El poder semàntic de les imatges és de vegades molt desencisant i alhora revelador. Ara, fixeu-vos-hi bé, el símbol que ocupa més espai i, a més, de manera central en aquesta escultura és l’espasa! Aquesta omnipresència subratlla el poder coercitiu amb el qual la Justícia ha d’imposar les seves decisions. Malgrat això, quan es torna un poder abusiu i arbitrari acaba esdevenint un poder despòtic i tirànic.