Tenim un problema molt greu amb la salut mental. Ja no només en aquest país, sinó a escala mundial.
Les malalties mentals, es diu sovint, són l’epidèmia del segle XXI, però crec que la frase es queda molt curta ja que la situació és clarament desesperant.
Recentment llegia en aquest mateix diari la trista noticia de la mort d’un adolescent per autòlisi al Principat. Un de molts, ben malauradament. Aquest adolescent bé hauria pogut ser jo mateix, ja fa 20 anys. Jo em vaig veure en una situació molt similar a la seva edat, i m’hi he continuat veient a l’edat adulta. He necessitat teràpia – intensiva en alguns casos, i continuo navegant en aquestes aigües a data d’avui.
Ben malauradament, la idea de l’autòlisi no m’és estranya. En el meu cas, els sentiments predominants eren la desesperació i la solitud. La desesperació de no trobar cap manera de sortir d’una situació negativa, violenta o cruel, i la solitud de no ser entès, de no tenir suport (malgrat tenir persones al meu voltant que es preocupaven per mi).
La solitud ve generada per la incomprensió de qui ens envolta. Una incomprensió generada per un desconeixement a nivell d’educació emocional, induïda per la cultura ultra-positiva i pseudo-estoica en la qual ens veiem immersos. Estem obsessionats amb rebutjar tot allò que fa mal, i pretenem racionalitzar el dolor, com si volguéssim establir una escala de coses que fan més mal que d’altres, de gent que mereix més o menys expressar la seva tristor. “Tu no ho estàs passant malament. Malament ho passa qui viu en un país en guerra, qui té una malaltia, qui està estirat en un llit d’hospital sense poder-se moure...”. “Estàs carregat de punyetes”. “Això se soluciona amb una mili”.
Malauradament, existeixen moltes maneres de sentir dolor. Per a alguns, el dolor es físic, és el dolor quantificable, mesurable, visible i obvi. Però el dolor més traïdor és el dolor mental, invisible i sovint desautoritzat. No ens adonem que el dolor és dolor. El que per a algú és una muntanya, per a algú altre és un gra de sorra... però és que el que realment importa és que per a algú, és una muntanya, perquè aquest algú necessita ajuda.
Patir una malaltia mental és, per a moltes persones, una sentència; s’instal·la la sensació que s’ha fallat a la vida, que s’és ‘una joguina trencada’.
“El dolor més traïdor és el dolor mental, invisible i sovint desautoritzat. No ens adonem que el dolor és dolor”
No voler viure és devastador. Aixecar-se cada dia sense trobar una raó per viure, perdut en una eterna rutina, inalterable i mortífera, que es repeteix ad infinitum, és absolutament letal per a l’ànima. El nostre cos es mou com una màquina, com un autòmat, però l’ànima no hi és pas – o més aviat sí, adormida. S’instal·la la por. “No vull sortir”. I se surt a contracor, a interpretar el rol que la societat ens requereix, mentre l’ànima es va morint per dins, cridant silenciosament “no vull” i anhelant el refugi d’una solitud artificial.
En molts casos, el diagnòstic és sentència, una etiqueta que pesa com una làpida i que imposa, si el terapeuta no hi va amb compte, una sensació de culpabilitat a la persona malalta. Perquè si bé acceptem que les malalties físiques són el resultat de la presència d’elements anòmals, estranys, a l’interior del cos... no acceptem ni de bon tros que les malalties mentals són, paral·lelament, una reacció del nostre cos a elements estranys que ens pertorben.
I el cos és molt més savi del que ens pensem. El que pateix el nostre cos és una reacció. No a un virus o un microbi, sinó a allò que veu, que sent, que experimenta. La sensació que quelcom no rutlla. Una manca flagrant d’amor i de respecte. Una manca crítica de compassió, de comprensió. D’acceptació, de camaraderia. D’humanitat. Existeix una manca terrible d’humanitat a la nostra societat. Només cal que mireu els comentaris de qualsevol notícia: bilis, bilis, bilis. Tothom en sap més que el veí, tothom insulta a tothom. Tot és fosc, tot és negatiu, tot és catastròfic. Afegim-hi el clickbait i tenim un còctel explosiu.
Fora de les xarxes socials i els diaris, la situació es repeteix dia a dia: a tot arreu regna un clima de negativitat constant, omnipresent, tan letal com inhalar gasos tòxics. Tothom té pressa per a tot, tothom és cruel amb tothom, tothom està impacient, violent, negatiu... En podem donar la culpa a qui més vulguem – la política, l’economia, el temps, Internet - però els fets són els que són.
Als anys noranta, la cantant francesa Mylène Farmer cantava “on a besoin d’amour, besoin d’un amour XXL”... i hi estic d’acord. Ens cal molt d’amor. Un amor XXL. Menys estigma, més informació, més comprensió, més empatia... i molts més recursos destinats a la salut mental. Per tal que la persona que s’atansi a Salut Mental no senti que entra en una mena de cruel garatge on van a parar els éssers humans trencats, defectuosos, amuntegats en sales d’espera per a rebre una atenció superficial de 30 minuts cada dos mesos. Per tal que qui s’enfonsa cada dia més en aquest mar negre pugui tenir una mà que l’ajudi a pujar cap a la superfície sense tenir por a acabar podrint-se al fons, desatès i oblidat.