Fa molts anys, molts, qui escriu era una alumna de la carrera de Ciències humanes i socials. Acumulava documentació, atacada d’una variant estudiantil de la síndrome de Diògenes. Com que arrossegava tones de llibres i papers amunt i avall, enmig d’una muntanya d’apunts, no sé com, s’havia colat una fotocòpia de l’article d’opinió de Quim Monzó «Ni carn ni peix». Genial, incommensurable, busqueu-lo.

Jo ja era aleshores una adoradora, una fan absoluta de l’escriptor. I ho continuo sent, no sé si ha quedat clar. El record d’aquell article que començava amb la frase: “La correcció política ha arribat als llapis de colors” no m’ha abandonat, com el bon desodorant.

Tot i tenir una edat que mereix respecte, he viscut una evolució adaptativa en termes culturals sota l’empenta d’una xafarderia estratosfèrica, que fa que m’ho empassi tot i amb ganes. Podcasts de qualsevol cosa, entrevistes a qui sigui, “scroll” compulsiu amunt i avall a TikTok, passant per Instagram i Threats, m’han familiaritzat amb el món dels “haters” i els ofesos. Generen confusions innecessàries i explicacions “superferolítiques”. La sintaxi és limitada i el vocabulari és una repetició sense solució de continuïtat.

“A les xarxes i a la vida, d’ofesos, en tenim per a tot i per a tothom. Hi ha qui s’hi dedica. No tots ho podem ser”

Cap comunitat n’està exempta. Totes tenen la seva quota part de gent curta i amb mala bava. Fa uns dies el compte de Whatsapp dels veïns recollia queixes sobre el desbordament en els plats de dutxa d’alguns pisos. Alguns veïns han aportat solucions pràctiques i lògiques. Del plat de dutxa van passar, no sé com, a la crítica efervescent d’unes suposades característiques dels aborígens del país. I se sentien ofesos per la contribució d’un local que suggeria segellar les juntes de la dutxa amb els productes que ofereix el mercat. Quin atreviment! Com són els d’aquí i mira com ens tractes als d’allà!

A les xarxes i a la vida, d’ofesos, en tenim per a tot i per a tothom. Hi ha qui s’hi dedica. No tots ho podem ser. Cal un sòlid complex d’inferioritat i un sentiment de pertinença a un grup d’incompresos. Cal sentir-se menystingut per la gran majoria de gent que té massa feina per adonar-se que cal menystenir-los. A partir d’aquí pots ser un ofès o una ofesa o res d’això o tot a la vegada i en combinacions formulades amb +1 (infinit).

És aquí on l’article de Quim Monzó descriu amb encert i amb un gran domini de l’arquitectura de l’oració, com el nom dels llapis “color carn”, que feia referència al to de pell de la gent de raça blanca, va passar a ser “color salmó”. Correcte, ja que de pells n’hi ha de molts colors amb molts matisos. Però un grup de defensors del medi ambient van viure aquest canvi com una ofensa pels salmons. Ells, els salmons, ocupats en creuar oceans o en donar voltes a la piscifactoria, no es van pronunciar. Per deixar d’ofendre a tort i a dret, els fabricants van decidir anar cap al regne vegetal i fer servir el nom del préssec per designar el color en qüestió.

Aquesta història dels llapis la va escriure en Quim Monzó fa molts anys, quan les xarxes eren les de pescar. Avui en dia, gràcies als comentaris de les xarxes socials i la fórmula matemàtica adequada, podríem calcular l’increment d’ofenses, d’ofesos i de gent que odia per què sí.

Si he ofès algú em disculpo.