Les nostres picabaralles polítiques internes no haurien de ser un fre per aturar tots aquells projectes de futur, d’obertura de finestres econòmiques de totes aquelles activitats fins ara inexistents i que poden generar un important valor afegit per al nostre país, tot diversificant la nostra economia, aportant així seguretat perquè passi el que passi, la pèrdua d’una pota del model econòmic pugui veure’s recolzada per l’efervescència d’un altre negoci també present al país.
“Espero i desitjo, nosaltres andorrans d’aquí 30 anys no ens penedim de la cabdal decisió que haurem d’agafar per referendar l’acord d’associació amb la UE properament; seria una llàstima sobretot per les nostres generacions futures que aquest cop també se’ns escapi el tren”
No podem permetre’ns perdre oportunitats úniques com la instauració de tecnològiques punteres que sense dubte serien pols d’atracció per a altres negocis similars o dependents d’aquest negoci mare.
Projectes com ara el de Grifols que pretenia instal·lar un centre capdavanter d’investigació immunològica al nostre país, oportunitat única d’obrir nous fronts de negoci econòmics per diversificar la nostra economia, se’n vagin en orris degut a les pugnes polítiques internes. Davant d’oportunitats d’aquest calibre, hauríem de fer front comú, no utilitzar-ho com a arma de rèdit polític i remar tots en el mateix sentit pel bé de la nostra economia.
Altres oportunitats úniques d’obrir-nos noves possibilitats i perspectives futures fent part d’un mercat únic europeu on se’ns obren innombrables possibilitats de negoci tampoc les hauríem de descartar. És ben cert, que pels negocis actuals oberts que funcionen, tal com funcionaven a ple rendiment les fargues a Andorra al segle XVIII i principis del XIX, es fa difícil acceptar el canvi de model, o bé l’arribada d’una possible ferotge competència. Ens n’hauríem d’adonar que fent part del mercat únic, decantant-nos i adaptant-nos a les noves tecnologies i digitalització, a tota la normativa europea, la dels països que ens envolten i no podem quedar-nos al marge i és sense dubte la nostra gran oportunitat per diversificar-nos. Ens agradi o no, el nostre territori està envoltat per la gran Europa, i fem part d’ella. No hauríem de fer com el poblat Gal d’Astèrix, que pretenia quedar-se al marge de l’Imperi Romà.
Vaja, sí que podríem si aquesta fos la nostra voluntat, i deixar-ho estar per a més endavant. El tren, però, passa una vegada i si el deixes escapar o el perds, ja no saps quan tornarà a passar. El 1866 vam deixar passar el negoci de les cases de joc, efervescent en aquell moment i com hem recordat va dur forts enfrontaments en el si de la societat andorrana. 150 anys més tard, aquell que llavors era negoci, ha vist finalment la llum a Andorra. El tren es va escapar el 1866 i ha tornat a passar al cap de 150 anys, però ja no amb les mateixes condicions ni perspectives de futur i de generador de riquesa. Tan de bo, però, sigui pròsper i beneficiós per Andorra.
Deixarem escapar ara també el tren europeu a les portes del referèndum per referendar l’acord?
Com a anècdota i gràcies a la meva participació com a conseller general en el si de delegacions parlamentàries internacionals, voldria transmetre la xerrada que vaig tenir amb un diputat federal Suís, membre de les comissions d’afers exteriors i membre de la comissió AELE prop del Parlament Europeu, en la que m’expressava més de 30 anys després d’haver dit no en un referèndum popular per a l’adhesió de Suïssa a l’EEE, espai econòmic europeu (el 50,3% de la població suïssa que va participar en el referèndum van dir ‘no’ a l’adhesió) que al seu entendre va ser l’error més gran fet per la ciutadania Suïssa els darrers decennis. Efectivament, com a membres de l’EFTA es van erigir en els principals negociadors prop de la UE per signar l’acord d’associació que els permetria formar part de l’espai Econòmic Europeu i del mercat interior únic. 7 anys de dures negociacions on van negociar de la mà de Noruega, Liechtenstein, Islàndia, Àustria, Suècia i Finlàndia i que el 1992 els principals negociadors Suïssa van decidir de no entrar en l’EEE després d’haver negociat durament la seva incorporació. Altres països es van aprofitar de les dures negociacions suïsses i alguns més tard van esdevenir estats membres UE i altres com ara els 3 que en formen part, Liechtenstein, Islàndia i Noruega estan ben satisfets de ser-hi. Per contra, la majoria de suïssos, igual que el diputat interlocutor meu, pensen sincerament que van cometre un gran error al 1992 de dir no al l’EEE, que vindria a ser un acord tipus similar a la nostra proposta d’acord que tenim actualment damunt la taula per adherir-la o no. Creien els que van dir “no” que amb els nombrosos acords bilaterals que tenien signats podien anar tirant amb l’status quo vigent. Ara veuen però, que el monstre europeu no té pietat i que els devora a poc a poc i dia a dia. Com nosaltres, estan envoltats d’Estats membres de la UE i el seu territori sense accés a mar està al bell mig d’Europa. Es veuen petits i impotents i a mercè de la voluntat europea. Van optar per ser un estat tercer i la realitat ha estat que la majoria se’n penedeixin profundament.
Espero i desitjo, nosaltres andorrans d’aquí 30 anys no ens penedim de la cabdal decisió que haurem d’agafar per referendar l’acord d’associació amb la UE properament. Seria una llàstima sobretot per les nostres generacions futures que aquest cop també se’ns escapi el tren.