La primera vegada que vaig pujar en vehicle motoritzat a Carroi va ser l’estiu de 1978. El Ford Bronco de 6 o 8 cilindres era de l’Albert Pintat i el conduïa Ramon Folch, ens acompanyava un jove i eminent botànic català Toni Farràs i de Blas, mort prematurament en la primavera de 1990; estaven fent el treball de camp del que seria el llibre “El patrimoni natural d’Andorra” que editaria Ketres. Calia fer uns inventaris botànics i no podíem perdre temps caminant des de Sispony; l’esclavatge del rellotge ens va fer gastar, tirant curt, 20 litres de benzina. Aquell estiu, la secció de Perpinyà de l’Institut d’Estudis Andorrans (amb ganes de polemitzar) va dir no calia que l’equip de Ramon Folch fes cap estudi del patrimoni natural: ja hi eren ells per aquestes investigacions. 

La darrera vegada que he pujat a la Serra d’Enclar va ser l’estiu passat. L’aproximació amb vehicle motoritzat va ser per la CS320. A partir del kilòmetre 2 i mig- a els Fenerols- la carretera no està enquitranada, has d’anar molt poc a poc per no aixecar massa pols. Vam aparcar el cotxe sense creuar el riu Montaner per no enterbolir l’aigua. Desprès vam pujar a la collada de Montaner, d’allí al Pic d’Enclar i, desfent camí, ens vam acostar al Pic de Coll Pa. La factura de benzina, quaranta-ú anys desprès, va ser molt més alta que en 1978, encara que el meu vehicle sigui més sobri que el Ford Bronco. 

No sé fins quan podré pujar caminant ( i amb cotxe) a la Serra d’Enclar; pel moment no EM cal cap telefèric per gaudir de la natura i del paisatge; en un futur no em molestaria haver de compartir aquest paisatge amb gent -dins un límit de quantitat - que per les raons que siguin arribin a la Serra amb telefèric.

Des de fa anys estic estudiant l’accés al recinte arqueològic de Choquequirao a Perú. Actualment has de deixar el vehicle més de trenta quilòmetres i continuar a peu; he vist fer el trajecte a gent de més de vuitanta anys a lloms de mula; el normal és fer-se acompanyar per traginers que porten les motxilles més pesades i l’avituallament. El cas és que la visita a Choquequirao ocupa als turistes, com a mínim, tres o quatre dies; massa pel ritme de la nostra civilització, amb un temps lliure escàs. Les autoritats de la regió de Cusco i Apurimac creuen que un (o dos) telefèric(s) podria escurçar el temps d’accés i posar el monument a l’abast d’un públic més ampli, sense la construcció de carreteres amb major impacte sobre la natura i sobre el patrimoni cultural. 

L’estiu de 2018 vaig visitar la fortalesa de Masada, lloc simbòlic dels hebreus, parc nacional des de 1966 i patrimoni de la Unesco des de 2001. Hi ha un sender per vianants, però vaig pujar en telefèric; a principi de juny ja fa molta calor en aquesta zona i tampoc disposàvem de massa temps i volíem optimitzar la visita al lloc arqueològic. 

L’endemà vaig visitar Jericó a Palestina, on hi ha les ruïnes (Tell al Sultan) de la ciutat neolítica “més vella del mon”. Per sobre del jaciment arqueològic – patrimoni mundial- passa un telecabina “pulsat” que permet accedir en cinc minuts al Monestir de la Temptació. Si s’accedeix en cotxe fins el peu de la muntanya, hi ha unes escales excavades en la roca per les quals s’ascendeix en poc més de 20 minuts al monestir.

La ciutat de Grenoble té des de 1934 un giny de transport per cable que l’uneix al Fort de la Bastille a l’altre costat de l’Isère. 

A Chamonix hi ha 3 telefèrics que surten de la ciutat: el de l’Aiguille du Midi, el del Brevent i el de la Flégère. El dos trams del Telefèric de l’Aiguille du Midi en el seu traçat actual daten de 1954. Més antic és el del Brévent també en dos trams, el primer fins a Plan Praz que es van construir inicialment en 1928.

Al pic d’Hafelekar es puja des del mateix centre d’Insbruck, en tres aparells independents: primer un funicular que travessa el riu Inn per un pont dissenyat per l’arquitecta Zaha Hadid i que arriva a Hungerburg; d’aquí amb dos telefèrics s’arriba al pic. El primer funicular data de 1906 i ha estat renovat varies vegades. 

Al pic culminant d’Alemanya, Zugspitze s’accedeix per telefèric des d’un aparcament proper a Garmisch-Partenkirchen amb una freqüentació de 500.000 visitants anuals.  

Que dir de Suïssa? El Jungfraujoch, Patrimoni de la Humanitat és accessible des d’Interlaken per tren cremallera fins la cota 3.450 m.s.n.m. O si voleu arribar al Gornergrat, a 3.000 m.s.n.m ,hi ha un altre tren cremallera que parteix de la ciutat de Zermatt  

És il·legítim que Andorra la Vella vulgui ser com Grenoble, Chamonix, Insbruck , Garmisch o molts pobles de Suissa?

En un article publicat al diari Bondia, el dia 3 de gener, Joan Peruga expressava el seu desig -que comparteixo- de que hi hagi un “debat sobre la construcció del telefèric”. 

És millor debatre -molt millor-, que cada part fixi d’entrada unes posicions irreconciliables i antagòniques, sense disposar de la més mínima informació ambiental, cultural, econòmica, tècnica i de disseny, només per intuïció o per prejudicis; i parlo de ambdues parts: els favorables incondicionals i els oponents, també incondicionals. He llegit en algun lloc que l’intuïcionisme és l’argument de la gent que té horror a les demostracions.

Per a que hagi un debat fructífer cal tenir informació; una part la podem aconseguir obrint els ulls: veient tarteres, on estiguin les tarteres i galls de bosc, on hi hagi bosc; però no és suficient. Si les institucions volen presumir de transparència, han de facilitar molta més informació als ciutadans: punt de sortida, punt d’arribada, traçat, afecció al patrimoni cultural (Casa de la Vall i església de sant Esteve) coordinació amb el comú de La Massana, estudis de capacitat de càrrega, estudis de demanda, itineraris i senders previstos pels visitants, disseny del giny i de les instal·lacions annexes, recursos públics que se’n dedicaran, estudis d’impacte ambiental, etcètera. Si encara no ho tenen clar, si només tenen un objectiu sense concretar, ho han de dir. 

La comunicació hauria d’esvair dubtes, el silenci només fomenta alarmes, xafarderies i una oposició radical, comprensible però poc fonamentada.

Potser la pregunta a fer no és si “cal un telefèric a Carroi”, sinó interrogar-nos sobre quines condicions hauria de tenir el projecte perquè aquest sigui pertinent.