“El que ha de fer el senyor Cinca és dimitir” així de clar ha estat el president suplent del Grup Parlamentari Liberal, Jordi Gallardo, responent als periodistes sobre que ha de fer l’actual titular del Ministeri de Finances un cop la querella contra ell en el ‘cas Orfund’ ha estat acceptada a tràmit”
“Malauradament és una taca més que s’afegeix al descrèdit en què aquest Govern està fent caure la imatge del país mantenint el ministre que ja va haver de donar explicacions per l’afer dels ‘papers de Panamà’ i pel llibre publicat sobre el seu passat professional, i que ara culmina amb una querella a tràmit contra la seva persona” (Jordi Gallardo ‘Ja n’hi ha prou: Andorra no s’ho mereix’ -Bondia 06/02/2017)
“Setmana rere setmana els mitjans digitals, la premsa tradicional i les ràdios i televisions d’Espanya relacionen el ministre de Finances d’Andorra amb el tràfic de lingots d’or, el tràfic de diamants, les societats a Panamà i el blanqueig de diners” (Ferran Costa El Periòdic d’Andorra DA, Cinca i les querelles, 7 de febrer de 2017)
“Cinca acusa Jordi Gallardo de ser l’“altaveu” dels expropietaris de BPA al Consell General (Diari d’Andorra 8-11-2018)” …. “El drama de moltes d’aquestes coses és que vostè s’ocupa de donar-li el ressò suficient, els hi fa d’altaveu, clarament, i el que fa és donar-li, insisteixo, el ressò suficient perquè se’n pugui parlar aquí.” (Diari Oficial del CG de 8-11-2018)
“El NO-DO era un documental propagandístic setmanal que, durant la dictadura franquista, es projectava obligatòriament a les sales de cinema de tot l’Estat espanyol abans de la projecció de la pel·lícula”
Valgui aquesta petita recerca a la hemeroteca dels anys 2016-2018 per fer-nos una idea de quines persones públiques i quin partit polític van insistir en el passat empresarial del senyor Jordi Cinca.
El NO-DO era un documental propagandístic setmanal que, durant la dictadura franquista, es projectava obligatòriament a les sales de cinema de tot l’Estat espanyol abans de la projecció de la pel·lícula.
Els seus ingredients bàsics eren: la censura, la manipulació, la ocultació, la mentida i l’ensabonada. En el format més conegut va existir entre 1942 i 1968, la característica principal era que les notícies es rodaven sense so directe; el “relat” s’afegia a posteriori per locutors com Matías Prats (pare), Joaquín Ramos i David Cubedo.
El documental “Gov-40 La modernització d’un país” combina els mateixos ingredients del NO-DO, amb algunes diferències: el blanc i negre substituït pel color, la veu monòtona de l’astre protagonista principal del NO-DO andorrà no s’assembla en res a les veus imperials dels narradors primigenis; la qualitat i varietat del vocabulari dels locutors del noticiari únic demostrava una cultura absent en el nostre personatge i, és que en la V.O. el relator no apareixia en la pantalla, mentre que a la versió andorrana és omnipresent.
El disseny d’un instrument de propaganda necessita una teoria; la de NO-DO del règim autoritari franquista fou elaborada per personatges com Gabriel Arias-Salgado (pare) i José Luís Arrese dos filo-nazis que van introduir amb entusiasme el sistema de control de la informació. De Arias-Salgado es recorda la consigna: “Tota la llibertat per a la veritat, cap llibertat per a l’error”. Es tractava, evidentment, de la ‘seva’ veritat.
A Arias-Salgado, també se li atribueix la paternitat de la reacció histèrica del ‘régimen’ a la participació de 118 polítics espanyols de gairebé tot l’espectre democràtic en el IV Congrés del Moviment Europeu i que el mateix ministre de la dictadura va batejar amb el pejoratiu terme de ‘Contuberni de Munic’.
El règim franquista va fer servir el NO-DO per presentar una visió idiosincràtica del SEU país, sense possibilitats per part del públic de contrastar-la.
El documental del tàndem d’amics Cinca-Mujal segueix fil per randa la tècnica d’Arias-Salgado i Arrese: censura, manipulació, ocultació, mentida i ensabona.
Censura qualsevol referència al pes decisiu de Josep Pintat en l’Acord d’Unió Duanera i del Govern socialdemòcrata en l’Acord Monetari.
“Crec que ens equivocaríem si en una anàlisi superficial del documental ens conforméssim amb una interpretació sobre parcialitat versus objectivitat o si els professionals són sectaris o sicaris segons la classificació taxonòmica que va fer Bru de Sala en un memorable article fa més de 20 anys. La realitat és que el documental reflexa, més enllà del servilisme de Mujal cap el ‘ministre-amic’ que el va nomenar, una mentalitat monolítica i excloent pròpia d’un sistema autoritari”
Manipula grollerament quan en la seqüència immediata a l’episodi de l’atemptat (encara sense resoldre?) a la mansió de Cinca, embolica el tema amb les informacions sobre BPA i les notícies de les pràctiques empresarials poc ortodoxes del ministre, per immediatament treure les intervencions dels consellers generals Carine Montaner i Pere López. Per què el guionista del documental ha jutjat sense interès les declaracions de Gallardo “El que ha de fer el senyor Cinca és dimitir”?
Oculta, quan no recull la posició contrària de l’ex-cap de Govern Toni Martí a la Constitució, mentre que de fet atribueix la defensa d’aquesta ‘heretgia’ només a l’ex-cap Josep Pintat Solans.
Menteix i juga ‘de farol’ quan parla d’una moratòria de 30 anys per la circulació del tabac, quan aquesta moratòria ni està acordada, ni aprovada per la Unió Europea.
Llepa quan atribueix en exclusiva als governs de la mateixa corda que l’actual el mèrit de la modernització del país.
Tanmateix, crec que ens equivocaríem si en una anàlisi superficial del documental ens conforméssim amb una interpretació sobre parcialitat versus objectivitat o si els professionals són sectaris o sicaris segons la classificació taxonòmica que va fer Bru de Sala en un memorable article fa més de 20 anys. La realitat és que el documental reflexa, més enllà del servilisme de Mujal cap el ‘ministre-amic’ que el va nomenar, una mentalitat monolítica i excloent pròpia d’un sistema autoritari.
El sociòleg Juan José Linz deia que els règims autoritaris són un sistema polític ‘sui generis’: amb un pluralisme limitat, despolitització dels súbdits i absència d’ideologia de les oligarquies dirigents.
El pluralisme és limitat ja que les clàusules d’admissió i els espais d’acció dels actors polítics i socials depèn en bona part dels dirigents autoritaris de l’Estat. El recurs a l’ostracisme del que gosen dissentir és una constant en els sistemes autoritaris: bons andorrans i mals andorrans, els exclosos i els ‘normal’.
El sufragi restringit i el foment de l’apoliticisme des del poder és altra de les característiques dels sistemes autoritaris.
Més que tenir ideologia -diu Linz- el règim autoritari es basa en una ‘mentalitat’: ordre, modernització, patriotisme i la confusió permanent entre Estat i societat.
El NO-DO de Cinca ens ha posat davant els nassos aquesta deformació autoritària de ‘l’Estat de Dret, Democràtic i Social’.