Aitor Esteban, un dels caps millor moblats de la política espanyola, es va acomiadar del Congrés dimecres passat amb una intervenció en la seva línia de rigor argumentari. Com ha fet sovint, va aprofitar per fer pedagogia positiva i, adreçant-se al jovent, va reflexionar en veu alta: “Això és molt més que el soroll que se sent i es veu a la tele; es poden fer moltes coses pel bé comú; els animo a mullar-se en política, la democràcia consisteix en això”.

Els discursos i escrits del portaveu del PNB-EAJ al Congrés han estat sempre un exemple; els seus arguments són concisos, clars i concrets, parteixen de premisses fidedignes, desenvolupen les idees en ordre, de manera elegant i estructurada, sense barrejar-ne elements aliens, utilitzant un ritme harmònic en la repetició d’uns conceptes precisos, coherents, escollits amb cura i comprensibles per a tothom; tot això sense abusar del llenguatge emotiu, però utilitzant-lo sense manies quan cal. Les seves conclusions, com va dir Rufián, ens poden agradar més o menys, però el fil que guia els passos de la seva construcció argumental és impecable.

Escoltar-lo em porta a associar l’encadenament de les seves paraules a la música de Mozart. ChatGPT m’explica el motiu: “La música de Mozart es caracteritza per la seva claredat, equilibri i elegància. Les seves composicions solen tenir una estructura molt ben definida, amb una gran habilitat per a combinar l’harmonia i la melodia de manera senzilla, però profunda. També destaca per la seva capacitat per a expressar emocions de manera subtil i sofisticada. Mozart usa contrastos dinàmics, un ritme precís i una orquestració que ressalta la brillantor dels instruments”.

Malauradament, els darrers anys s’està demostrant que el soroll és més rendible –a curt termini, espero– que la música mozartiana, la reflexió i l’argumentació.

Per no anar més lluny, en un diari nacional, llegia un titular sorollós en què plantejava un irreal dilema: “Constitució o acord d’associació”. Com soc bastant profà en taxonomia política, ignoro si s’ha de catalogar l’autor com populista “turbo” o populista “atmosfèric”; els experts reconeguts en l’adjectivació ens podran treure de dubtes.

Deixant de banda l’autor, l’article és d’una inanitat de manual; les comparacions són molt odioses, però no trobareu en ell cap premissa fidedigna, només ús i abús de termes imprecisos (neutralitat, sobirania, primacia o preeminència), una escandalosa incapacitat d’estructurar amb elegància el discurs, elucubracions etèries, un plantejament superficial (és premissa o és la conclusió?) d’una disjuntiva que s’ha demostrat, inclús en el cas dels països membres, absolutament falsa.

Agafem, per exemple, el concepte de “neutralitat”, un concepte que va esgrimir Suïssa per romandre fora de les Nacions Unides cinquanta-set anys. L’Andorra neutral de Fiter i Rossell, no va tardar ni cinc mesos per adherir-s’hi un cop aprovada la Constitució. Amb quina versió de neutralitat ens quedem amb les nostres relacions internacionals? La timorata helvètica o la responsable andorrana.

Des de l’any 1985, dos dels estats ibèrics, Espanya i Portugal, conviuen sense problemes constitucionals dins la Unió; van integrar-se sense canviar ni una coma de les seves respectives Constitucions.

Posteriorment, en aplicació del Tractat de Maastricht, en 1992, Espanya ha hagut d’afegir dues paraules a l’article 13.2 de la seva Constitució, referint-se al dret del dret de sufragi dels estrangers en les eleccions municipals. Res, doncs, que justifiqui la incompatibilitat entre el dret europeu i les constitucions dels estats nacionals membres.

“A Andorra i a Espanya la Constitució és sense cap dubte la norma suprema: amb adhesió [a la UE] o sense en el cas espanyol; amb acord o sense en el cas Andorra”

L’any 2004, el govern de Zapatero, va demanar al Tribunal Constitucional espanyol “sobre l’existència o inexistència de contradiccions” entre la Constitució espanyola i una sèrie d’articles del TFUE.

En resposta, el ple del Tribunal Constitucional espanyol va fer una declaració amb data 13 de desembre de 2004: https://www.boe.es/buscar/doc.php?id=BOE-T-2005-111

El tribunal espanyol treu tots els arguments a qui crea confusió sobre la primacia del dret comunitari per sobre del dret dels estats membres. En primer lloc, el TCE acota aquesta primacia a l’àmbit de les competències atribuïdes a les institucions europees; seguidament, fa esment del respecte explícit que fa el tractat (article 4.2) a les funcions essencials de cada Estat, “en particular, la seguretat nacional seguirà sent responsabilitat exclusiva de cada estat membre”.

Seria massa llarg comentar un document tant dens com esclaridor, però vull incidir en la diferenciació que fa entre supremacia i primacia. A Andorra i a Espanya la Constitució és sense cap dubte la norma suprema: amb adhesió o sense en el cas espanyol; amb acord o sense en el cas Andorra.

Els sorollosos (“turbo” o “atmosfèrics”), no estan per “romanços”, ni precisions jurídiques, les obvien. Primacia i supremacia, diu el tribunal espanyol: “Són categories que es despleguen en ordres diferenciats: la primacia en el de l’aplicació de les normes vàlides, la supremacia en el dels procediments de normació”. Així, la supremacia de la Constitució és compatible amb règims d’aplicació que atorguin preferència aplicativa a normes d’altre ordenament diferent del nacional sempre que la pròpia constitució ho hagi disposat així. Tant la Constitució espanyola (article 93), com la Constitució andorrana ho tenen previst. L’article 3.4 de la nostra Constitució diu: “Els tractats i acords internacionals s’integren en l'ordenament jurídic a partir de la seva publicació en el Butlletí Oficial del Principat d'Andorra i no poden ésser modificats o derogats per les lleis”.

La conclusió del Tribunal espanyol era contundent:

1.º No hi ha contradicció entre la Constitució espanyola i l’article I-6 del Tractat pel que s’estableix una Constitució per a Europa.

2.º Que no existeix contradicció entre la Constitució espanyola i els arts. II-111 i II-112 del dit Tractat.

3.º Que l’art. 93 de la Constitució espanyola és suficient per a la prestació del consentiment de l’Estat al referit Tractat.

Malgrat l’aclaparadora evidència d’aquests arguments que acabo d’exposar no em faig massa il·lusió sobre l’efecte persuasiu que poden tenir sobre uns lectors més receptius al soroll que a la “música”. Aitor Esteban, mai no va convèncer la gent de VOX.

“Crec que no costa molt fer soroll; és més fàcil que fer música. Malgrat la meva manca d’entrenament si em comparo amb la gent del ‘clan del no’, puc intentar-ho”

Crec que no costa molt fer soroll; és més fàcil que fer música. Malgrat la meva manca d’entrenament si em comparo amb la gent del “clan del no”, puc intentar-ho; em refereixo, és clar, a fer soroll, no música.

Posant el meu granet de sorra pel bé comú, escriuria un article molt curt, titulat Traieu les vostres mans brutes de la Constitució. Començo bé, oi?

Al text tractaria els partidaris del no a l’acord d’arcaics farsants. Citaria, fora de context, alguna de les “màximes cristianes de verdadera política i sòlida prudència, les més útils per la conservació de l’estat de les Valls d’Andorra”; per exemple la 32, excelsament democràtica: “És lo vulgo bèstia de molts caps i no pot saber les causes i motius que té lo bon superior per fer lo que fa, de manera que són tan diferents los judicis del superior ab los del vulgo que no és possible que tinguen los dos un mateix concepte de les coses”.

Evitaria, per no ofendre’ls, insinuar que són d’extrema dreta, xenòfobs o “turbo” populistes; seguint els consells magistrals de Fiter i Rossell, respectuosament, els qualificaria de “vulgo”, ja que no poden saber les causes i motius que té lo bon superior (Landry) per fer lo que fa.

Denunciaria la seva “neutralitat”, com una submissió a les raons de la força de les bèsties agressives trumpianes i putinesques.

Continuaria acusant –no calen proves per fer soroll– l’eminència notarial que ha manllevat la qüestionada teoria històrica-política hegeliana del “moviment centrípet”, de voler completar (o liquidar?) el procés constituent amb la proclamació d’una Andorra robinsoniana, entotsolada, hipersobirana, sense Coprínceps, uniparroquial, sense euros, amb criptopesetes, sense les obligacions que “imposen” els tractats internacionals, fora del Consell d’Europa, de l’ONU, de la UNESCO, de l’UNICEF, de l’FMI, als extramurs de la jurisdicció del tribunal de drets humans d’Estrasburg i de la Cort Penal Internacional.

Malgrat el desordre, la confusió, la grolleria i alguna mentida gruixuda dels meus sorollosos “arguments”, segur que recolliria algun like i... molts insults.