Entre les revistes professionals que llegeixo, n’hi ha una – Montagne Leaders- que elabora una enquesta anual sobre les inversions en els “domaines skiables” francesos.

Les dades de 2023, es van publicar al número 300 de la revista bimestral, corresponent al gener-febrer de 2024; són dades desglossades pels diferents conceptes (remuntadors, pistes, neu produïda, equipaments de lleure, ginys trepitja-neu, etc.) i pels massissos muntanyosos de la geografia francesa. La inversió per tot l’hexagone en 2023 va ser de 546 M€, el que representa un 33 % de la xifra bruta de negoci: 1655 M€.

Només als Pirineus francesos, es van invertir 56,13 M€ en remuntadors mecànics, dels quals la meitat a la Cerdanya francesa, competència directa de les nostres estacions, quina inversió total va ser, en 2023, de menys de 20 M€.

La primavera de 2023, de visita per Àustria i Alemanya, vaig poder copsar l’altíssim nivell d’inversió que també hi ha a aquests països. A poc més de 15 kilòmetres del centre d’Innsbruck, a l’estació Axamer Lizum un telecabina de 10 places en dues seccions et porta de 1560 m a 2340 m.

Ja a Baviera, a Oberstdorf, una de les seus del torneig dels 4 trampolins, m’impressionà el 2S Nebelhornbahn; un giny que, des del centre de la vila, puja a més de 2200 metres. Oberstdorf, és un municipi de menys de 10.000 habitants, el més meridional d’Alemanya, amb les pistes frontereres amb Àustria.

Aquesta primavera, en un altre viatge de feina, vaig veure les obres del telecabina de Saint-Gervais a l’Alta Savoia; la primera secció -le Valléen- surt de l’estació de tren del Fayet, mentre que la segona -L’Alpin- substitueix el DMC, una mena de Funitel de la primera generació, que havia quedat obsolet. L’estació SNCF del Fayet connecta amb Paris, Lyon, Annecy, etcètera, per TGV i TER. El telecabina, que funcionarà tot l’any, té un cost d’inversió de més de 45 milions; entre el departament d’Alta Savoia i la Regió aporten més del 66 % de la inversió, la societat de remuntadors un 30 % i la “commune” de Saint Grevais, un 2 %.

Després de Saint-Gervais, vam travessar el túnel de Mont Blanc per fer una visita tècnica de l’Skyway Monte Bianco, un telefèric en dues seccions amb cabines que giren 360º; l’estació de sortida del Skyway està a Entreves, un llogaret del municipi de Courmayeur, a un lateral de l’autopista que va de Milà al túnel del Montblanc; l’arribada del giny és a unes desenes de metres de la punta Helbronner, aquesta ja en territori francès. En funcionament des de 2015, va costar prop de 150 milions d’euros, amb finançament múltiple: privat, de la municipalitat de Courmayeur, de la província de la Vall d’Aosta i de l’estat italià.

Sabem que els usuaris de les estacions d’esquí són “inestables” i cada cop més volàtils, poden canviar d’estació o també decidir-se per altres destinacions, altres continents i altres hemisferis; la “fidelitat” no és -malauradament- la marca d’identitat de la gran majoria. En conseqüència, les estacions han de fer front a l’obsolescència tècnica, al manteniment de la seguretat dels usuaris, a l’adaptació al canvi climàtic i als canvis-dictats de la moda; això només es pot aconseguir amb grans inversions de renovació i estratègiques.

A tall d’exemple, només a l’Aragó s’han adjudicat fa unes setmanes, per més de 45 milions, la construcció de dos ginys; l’un que connectarà Candanchú amb Astún, a uns centenars de metres de la frontera amb França i l’altre -un ascensor de vall- que enllaça Benasc amb Cerler. El primer amb un cost de 30 M€, és finançat pel Govern d’Aragó (17 M€), prop de 10 milions dels Fons Europeus de Sostenibilitat turística i 3 M€ de la Diputació Provincial d’Osca.

L’aparell de Benasc, amb una inversió de més de 16 M€, es finança en un 90% -quinze milions i mig- pels Fons Next Generation de la Unió Europea; el govern d’Aragó, posa la diferència.

Tot aquest ball de xifres hauria de servir perquè s’adonin de les ingents magnituds que mouen empreses i institucions en l’equipament turístic de muntanya i perquè pugui jutjar amb objectivitat sobre les nostres infraestructures, sense mirar-nos -excessivament- el melic. No cal que m’estengui en la importància que tenen per l’economia andorrana les estacions d’esquí; potser el que sí que cal que prenguem consciència és en el greu desavantatge competitiu en què estem respecte dels veïns en quant accés al finançament i subvencions -a fons perdut- públiques.

D’ençà que s’aprovà la llei sobre les transferències als Honorables Comuns el 23 de desembre de 1991, la totalitat del finançament de les estacions d’esquí ha estat de Comuns i privats.

Segons l’article 6 d’aquesta llei, el nou sistema comportava la derogació i supressió de tota una sèrie de lleis, entre elles la “Llei General per a la promoció, finançament i explotació de camps de neu i instal·lacions turístico-esportives d'Alta Muntanya, del 16 de novembre de 1982”. Una llei que va permetre la creació dels “camps de neu” de Pal i d’Arcalís, però que ja naixia amb una tàcita i molt càndida esbiaixada ideològica: per a contrarestar les estacions “privades” de Pas de la Casa-Grau Roig, Soldeu i Arinsal.

És evident que, des de 1991, la importància econòmica-estratègica de les estacions d’esquí ha canviat radicalment i les seves necessitats financeres, tant d’inversió com de manteniment, s’han multiplicat. Tanmateix, l’abstinència inversora de l’administració central en aquest sector segueix sent absoluta.

Als comuns els hi ha estat impossible seguir el ritme que marca la dura competència internacional; consegüentment, el sector privat ha hagut de prendre -en part- el relleu en la gestió i finançament de les estacions i ginys “comunals”; primer va ser el Forn de Canillo, després Ordino-Arcalís, més tard Pal-Arinsal i. finalment, al març d’enguany, amb la signatura de la nova concessió a SAETDE, el Funicamp ha deixat de ser un llast per les finances comunals d’Encamp.

Tanmateix, davant la necessitat de mobilitzar capitals cada vegada més importants, cal afavorir la inversió privada, donant major seguretat als empresaris i cal canviar el marc jurídic derivat de la llei de transferències i assumit amb resignació pels operadors: és un marc obsolet, miop i suïcida. El paper actual de l’administració central andorrana és, en el millor dels casos, passiu (“mirar els braus des de la barrera”), quan no adopta decididament un paper negatiu, buscant problemes inexistents, posant pals a les rodes a inversions estratègiques destinades a mantenir el posicionament internacional de les nostres estacions. Actitud que contrasta amb la que, a pocs quilòmetres de les nostres fronteres, adopten els governants d’una banda i l’altra, els quals s’impliquen directament en la millora i renovació de les estacions d’esquí.

Encara som a temps de corregir les mancances del marc jurídic-econòmic d’un sector econòmic que és estratègic pel nostre futur. Però no hauríem de perdre molt més temps si no volem que la pèrdua de competitivitat sigui irreversible.