Una vegada més, les darreres sentències del Tribunal Constitucional generen dubtes raonables sobre el funcionament de la Justícia andorrana. Sobretot, en la majoria de casos, sobre el fet de poder gaudir del dret d’un judici d’una durada raonable.

El tribunal també ha admès a tràmit el recurs d’empara de Sandro Rossell i Joan Besolí, que lamenten la tardança i la persecució que senten després d’anys i panys amb la Justícia mantenint oberta una causa pels mateixos fets pels quals l'Audiència nacional espanyola els va absoldre.

Són molts els dubtes i interrogants que genera la Justícia del Principat. Més enllà de la lentitud i el col·lapse. Els neguits sobre la imparcialitat i separació de poders també hi són. L’exemple del ‘cas BPA’ plana en l’horitzó. Al tomb de la intervenció bancària pengen a dia d’avui més de seixanta causes creuades entre la propietat, els antics gestors i l’Estat andorrà. Estem arribant al final del primer judici després de més de 8 anys de la intervenció del banc. Estic segur que cap dels judicis seran de durada raonable. Ja només parlo de la durada. I això que la celeritat, comparada amb el ‘cas Valora’, per exemple, ha estat estratosfèrica quan ha calgut.

“Segurament va sent hora de fer seure les parts i que es posin a dialogar, ara que sembla que és temps d’amnisties recíproques. Com a bons gestors, previsors i responsables no podem continuar pendents del volum de plets i la incertesa de les seves resolucions. A Andorra no ens podem permetre, amb les dimensions que tenim, aquests volums de causes judicials”

En tots aquests anys, a més, els tribunals espanyols han tingut el temps de resoldre a favor de l'antiga propietat de BPA i dels gestors,tots els plets per la intervenció de Banco Madrid. Molts dels fets de la base dels litigis espanyols són pràcticament els mateixos sobre els quals l’Estat andorrà i les seves institucions han construït les seves demandes i acusacions contra la propietat i els directius del banc: blanqueig de capitals i irregularitats bancàries.

Com a ciutadà andorrà em preocupa molt com acabaran tots aquests contenciosos, tant en l'àmbit de reputació de la plaça financera i del país a escala internacional, com el fet que les indemnitzacions que els tribunals poden resoldre, poden acordar, podrien significar una despesa inassumible per a l’economia del país.

I sobretot, quants anys més continuarem amb tota aquesta llosa i la incertesa que genera. Deu anys? Quinze? Potser vint anys o més per resoldre totes aquestes causes judicials? Ens ho podem permetre? Jo crec que no.

Segurament va sent hora de fer seure les parts i que es posin a dialogar, ara que sembla que és temps d’amnisties recíproques. Com a bons gestors, previsors i responsables no podem continuar pendents del volum de plets i la incertesa de les seves resolucions. A Andorra no ens podem permetre, amb les dimensions que tenim, aquests volums de causes judicials.

És hora d’aplicar el seny i la bona governança. Val més que totes les parts trobin un bon acord extrajudicial en benefici de tothom i que ens permeti posar punt i final, i passar pàgina a una nota del FinCEN retirada després que els Estats Units toquessin el dos amb la cua entre cames comprovant el daltabaix erràtic que havien generat. Sempre és molt millor un bon acord, que un mal judici.