Llegint ‘Més que una dona’, de l’escriptora britànica Caitlin Moran, em ve al cap el debat polític recent, nascut en plena escissió liberal i desenvolupat al Consell General, sobre el feminisme. Moran explica que davant de la insistent pregunta “I els homes, què?”, i després d’una primera etapa d’indiferència (“vosaltres espavileu-vos, nois!”), va decidir interpel·lar els homes a Twitter sobre els inconvenients de ser un home.
Sabem que les dones, ben entrat el primer quart del segle XXI, encara estem en desavantatge pel fet de ser-ho. Tenim menys opcions d’obtenir poder i reconeixement públic, som adjudicatàries per defecte de la feina no remunerada i de la més precària, tenim més números que ens toqui la rifa de ser violades o agredides. La primera síndica d’Andorra ha estat nomenada al segle XXI, però encara no hem tingut cap dona cap de Govern ni cap coprincesa. Si continuem no acabaríem mai, però el ministre de Presidència diu que el feminisme és una cosa carrinclona del segle XX. I això ens hauria de fer preguntar què en pensa aquest Govern aparentment paritari, format per DA i liberals, que tenim. En el debat al Consell amb la consellera socialdemòcrata Judith Salazar, el ministre es va refermar en la seva declaració, però també va distingir la funció ministerial de la militància a Liberals d’Andorra, en qualitat de la qual es va definir com a no feminista.
“Les dones som la meitat de la població. Ens preocupen i ens afecten les mancances socials, econòmiques i estructurals de la nostra societat amb més intensitat, i si no continuéssim assumint les tasques que se’ns han atribuït tradicionalment i s’haguessin de sufragar amb pressupost públic, en el millor dels casos se n’aniria en orris l’equilibri fiscal que tant preocupa els sectors més conservadors, i en el pitjor, l’Estat faria fallida”
Cal agrair a Judith Pallarés, encara que no hi coincidim políticament, que manifestés la incomoditat pels comportaments patriarcals al seu partit just abans de deixar-lo. Com diu la cèlebre frase futbolística, amb ella va començar tot. Fins i tot, soc del parer que cal reconèixer a Gallardo l’honestedat i l’actitud d’entrar en el debat amb Salazar. El que resulta decebedor és el silenci de les ministres i els ministres, i els consellers i les conselleres de la majoria, situats en una còmoda posició equidistant. I encara és més decebedor llegir un editorial que qualifica d’estèril, fora de lloc i allunyat de les preocupacions de la gent el debat parlamentari sobre aquesta qüestió. Les dones som la meitat de la població. Ens preocupen i ens afecten les mancances socials, econòmiques i estructurals de la nostra societat amb més intensitat, i si no continuéssim assumint les tasques que se’ns han atribuït tradicionalment i s’haguessin de sufragar amb pressupost públic, en el millor dels casos se n’aniria en orris l’equilibri fiscal que tant preocupa els sectors més conservadors, i en el pitjor, l’Estat faria fallida. A l’hora de parlar dels problemes reals de la gent, cal fer-ho amb perspectiva de gènere, i seria recomanable que la resta de representants i partits polítics es pronunciessin. Per tenir clar qui treballarà per la igualtat efectiva i qui no.
Tornant a la pregunta “I els homes, què?”, diu Caitlin Moran que va quedar impressionada pels milers de respostes que va rebre a Twitter sobre els desavantatges de ser un home. Des de queixes pels estereotips sobre la masculinitat, passant per la por del fracàs professional, personal o social, fins a la frustració de no poder mostrar les emocions, molts homes també se senten oprimits pel patriarcat. Per tant, hauríem d’estar units en aquesta causa. Senyors conservadors, les dones ens estem empoderant des del segle XX i al XXI encara ens queda molt camí per fer. Tenim la il·lusió i l’esperança d’ocupar espais que ens estaven vedats mentre vosaltres no us heu mogut ni un mil·límetre del paper que teniu assignat des de temps immemorials. Us comencen a fer por no només els progressos de la causa feminista, sinó també les demostracions d’alegria i orgull homosexual i transsexual. Això us passa factura.
Aquest és el meu missatge als homes insatisfets davant de l’empoderament femení: poseu-vos contents si la vostra parella té més èxit o guanya més diners, reclameu el dret de plorar i reconèixer que sou fràgils, gaudiu del privilegi que us portin a sopar o us regalin flors, assumiu la corresponsabilitat que us pertoca en la cura de la família i la comunitat. Cuideu-vos. Comenceu a portar faldilles. El feminisme és vigent i us necessita.