Setembre sempre ha estat un mes amenaçador: el veus acostar-se i ja comences a tremolar, que els de la nostra generació sempre portarem l’anunci de la tornada a l’escola, sobretot si era de capellans, clavada com una estaca al cor, com si fóssim el Comte Dràcula. Setembre és l’usurer jueu Shylock al ‘Mercader de Venècia’, disposat a cobrar-se la lliura de carn del cos d’Antonio; és l’agent especial Bryan Mills (Liam Neeson) clamant venjança a París.

I setembre ja és aquí des de fa una mica més d'una setmaneta, amb la motoserra de Leatherface a ‘La matança de Texas’ a la mà i el ganivet entre les dents, preparat per passar factura per les cerveses de la guingueta, per prendre en excés el sol, per abusar dels fregits entre calamarsets i calamars a la romana, per inflar-se a gelats i per no regar els testos: en el recompte de baixes d’aquest estiu han caigut, i no precisament en combat, la menta, la sàlvia, els geranis i dos margarides. I allò no ho salva ni el pare Mundina, el capellà de les plantes a la televisió espanyola.

Has de tornar a la rutina, després d’unes vacances durant les quals has intentat viure com un rei emèrit a l’exili, amb bermudes, sandàlies, amb el record encara del sol a la pell i de la cervesa a la boca. Però ràpidament has de passar al mode tardor, per la pluja i la caiguda de les temperatures.

“De fet, cada dia tornem a començar, però, a principis de setembre, ho notem una mica més”

De fet, cada dia tornem a començar, però, a principis de setembre, igual que passa amb el raïm de Cap d’Any o amb les fogueres de Sant Joan, ho notem una mica més. Un canvi dràstic laboral, una nova casa, un viatge instal·lat a llarg termini, una separació dramàtica o el naixement d’un fill: poques coses superen, amb la seva sensació de novetat revolucionària, l’olor dels quaderns per estrenar, el tacte de les agendes en blanc o el mal de cap produït per la síndrome postvacacional.

Cada setembre inventem mil maneres diferents, unes més dictatorials que altres, de recuperar la rutina perduda, d’esprémer el nostre temps, de tornar-nos mestres de la productivitat i d’afinar els nostres objectius, tot i que sempre apareixen els records. Sobretot els dels anys a la universitat, quan a l’agost ja sentíem l’alè del setembre al clatell. Era pudent, viscós, com el d’un àlien. Intentàvem evitar un desenllaç tan tràgic, planificant les assignatures i preparant textos i lectures.

S’acostava el final de l’agost però no avançàvem. Invertíem més temps en planificar que en estudiar. Era un calendari tan ben confeccionat que es podria utilitzar per al desembarcament de Normandia, per enviar una missió a la Lluna o per dur a terme un pla quinquennal de l’antiga Unió Soviètica. Ara serviria per preparar el referèndum de l’Acord d’associació amb la Unió Europea.

Mentrestant, l’alè del setembre (d’àlien, viscós i pudent) era cada cop més proper. Però seguíem malbaratant el temps guixant amb un parell dels primers marcadors fluorescents que van sortir al mercat: un era groc i l’altre, verd. Aquells estius d’estudiants, la fascinació per l’abisme tenia color fluorescent. Cadascú sobreviu com pot a aquest mes. I als que vindran.