De sobte, obres els ulls. Les quatre de la matinada. Encara et queden hores per aixecar-te, però tu ja estàs despert. Saps que et costarà tornar a dormir i, tot i així, ho intentes: tanques els ulls, canvies de postura, treus els peus per sota dels llençols, els amagues, abraces el coixí, fas una altra volta al llit. Són les quatre i vint-i-set. Enmig de la foscor silenciosa, la paradoxa: estàs còmode, però t'acompanyen els fantasmes, els aliens i els propis, els que viuen al calaix dels calçotets i dels mitjons i els que habiten al teu cap, els que et produeixen un temor absurd i els que et provoquen una angoixa real.

A tu ningú et treu el son; que ja te’l treus tu, gràcies; de nit sents algun soroll i t’entra taquicàrdia, se’t posen els ulls com a Igor, el crit de la pel·lícula ‘El jove Frankenstein’. Si es tracta d’una megafonia a tot drap, un diumenge d’agost a dos quarts de vuit del matí amb motiu d’una prova cicloturística et tapes, tot i la calor, fins a les orelles, que el soroll és capaç de convertir uns llençols del Zara Home en l’escut del Capità Amèrica.

“Quan un es lleva amb el cap com un timbal no hi ha confabulació que valgui”

Surts del llit, trobes, a la primera, les xancletes que t’estalvien dir el nom del porc quan els peus trepitgen el terra i el dia et saluda amb un sol d’un optimisme encomanadís, la idíl·lica confabulació matinal d’aquests factors haurien de precipitar-te a una de les jornades més meravelloses de la teva vida. Però quan un es lleva amb el cap com un timbal entre anuncis de dorsals, recorreguts, consells, altituds i quilòmetres no hi ha confabulació que valgui.

Estàs creuat i punt. I ho estàs tant que una versió andorrana del Michael Douglas a ‘Un dia de fúria’, esmicolaries contra la paret l’espantall de gerro guanyat en un quinto de l’escola, i posat a descarregar adrenalina, aprofitaries, per introduir al microones, els llibres d’autoajuda de Jorge Bucay i de Paulo Coelho que encara sobreviuen en un dels estants de la biblioteca. Surts de l’habitació amb el rictus d’haver comès un crim i articules frases sense lògica. “Passa’m la sal per al cafè”.

Per a matins apocalíptics com aquests, l’única solució és una dutxa amb aigua freda mentre penses que l’aire condicionat i les finestres tancades són la civilització.