Quantes de vosaltres, estimades lectores i lectors, heu sentit a parlar del que ha passat a Mayotte? D’entrada, sabeu què és i on està situada Mayotte?
Mayotte és un territori insular francès situat a l’oceà Índic, entre el continent africà i Madagascar. Forma part de l’arxipèlag de les Comores, però és un departament d’ultramar de França. Es troba al canal de Moçambic, entre la costa nord-oest de Madagascar i la costa est d’Àfrica (Moçambic i Tanzània). Aquest territori va optar per mantenir els seus vincles colonials amb França després de la independència de les altres illes de les Comores, l’any 1975. Des de 2011, té el rang de departament d’ultramar de França, fet que significa que està subjecte a les lleis franceses i forma part de la Unió Europea, encara que amb un estatus especial.
Ara farà menys d’un mes, el 14 de desembre de 2024, el cicló Chido va colpejar amb força l’arxipèlag francès, causant una devastació sense precedents. Amb vents que van superar els 200 km/h, el cicló ha estat el més potent en gairebé un segle a la regió. Les autoritats locals estimen que el nombre de víctimes mortals podria ascendir a centenars o fins i tot milers, tot i que les xifres exactes encara s’estan determinant. La població local i activistes internacionals apunten que les condicions d’abandonament de l’illa han jugat un paper transcendental en l’impacte de la catàstrofe sobre les vides humanes i les infraestructures. Malgrat ser un departament francès, prop del 40% de la població de Mayotte viu en barraques, sense accés a l’electricitat ni a l’aigua. Podríem imaginar-nos aquesta situació en una ciutat com París o Lió?
El fet que gran part de les infraestructures de l’illa no reuneixin les condicions per suportar un cicló, un aspecte que hauria de ser prioritari donada la situació geogràfica d’alt risc de l’illa, ha facilitat que el cicló Chido arrasi les cases i edificis de més de la meitat de la població. El mateix passa amb l’aigua potable: fa més d’un any que a Mayotte només tenen aigua un dia de cada tres, i després del cicló, la situació s’ha agreujat, deixant sense aigua potable tota l’illa. Institucions com Unicef o Metges Sense Fronteres avisen del risc d’epidèmies i malalties com el còlera, provocades per la manca d’aigua i les condicions higièniques insuficients.
D’altra banda, només hi ha un hospital per a 320.000 habitants. Perquè ens en fem una idea, Lilla, una ciutat de França amb 240.000 habitants, en té nou més. Així doncs, el cicló Chido només ha fet que destapar i agreujar una situació d’abandonament que ja era insostenible. Davant d’això, la reacció de la República Francesa i el seu president ha estat evacuar únicament els funcionaris de la metròpoli i fer la reparació dels danys primer a les “famílies importants”. Segons diversos testimonis dels mahorencs i mahorenques de l’illa de Mayotte, el menjar i l’aigua no arriben, l’olor dels cadàvers ocupa tot el territori, i les persones immigrades en situació irregular, que són les que viuen en pitjors condicions i no gosen demanar ajuda per por de ser expulsades, són completament abandonades per les autoritats.
“Pensem com els mitjans, les xarxes socials i la societat en general ens manipulen perquè creiem, veiem i pensem el que uns pocs volen”
Cinc dies després de la catàstrofe, Emmanuel Macron es presentava a l’illa per, suposadament, donar suport i comprometre’s a ajudar la població. Ben lluny d’això, el president va deixar anar un discurs paternalista i racista, dient als mahorencs que no podien “voler ser” un departament francès i queixar-se que França no està prou compromesa. Quan Macron fa servir el verb “voler ser” un departament francès, en comptes de “ser” un departament francès, està dient implícitament que, primer, ells no són un veritable departament francès, i, segon, que si ho són, és perquè ells ho han volgut. Per tant, els culpabilitza, minimitzant les afectacions i negant el dret de manifestar les seves queixes. Continua el seu magnífic discurs dient que si no fos per França, estarien “10.000 vegades més en la merda” i que tenien sort comparant-se amb altres territoris afectats d’Àfrica, com ara Moçambic, Malawi i les Comores, també afectats pel cicló, perquè ell és l’únic que s’ocupa bé de la població.
Ara bé, ens hauríem de demanar per què, malgrat semblar un sobreesforç per a la metròpoli francesa el fet de seguir mantenint els territoris colonials, el president de la República no desisteix d’aquest propòsit. França té diversos interessos geopolítics a Mayotte. En primer lloc, aquesta petita illa situada a l’oceà Índic és un punt de control estratègic, ja que és una regió de gran importància per al comerç marítim global i les rutes d’energia. França utilitza Mayotte com a base per projectar el seu poder militar i influència, incloent-hi el canal de Moçambic, una via marítima crítica.
D’altra banda, França manté Mayotte per reforçar la seva presència a l’Àfrica Oriental i l’oceà Índic. Això també permet a França contrarestar la influència de potències emergents com la Xina o l’Índia. A més, Mayotte és un punt clau per a la política de França envers els seus antics territoris colonials. Pel que fa a l’extractivisme, el canal de Moçambic i les aigües al voltant de Mayotte són riques en recursos naturals, incloent-hi possibles reserves de gas i petroli submarins. També hi ha un fort interès en la pesca i la biodiversitat marina de la regió.
En resum, Mayotte és clau per a França per la seva ubicació estratègica, els recursos naturals i com a part de la seva política exterior i d’influència global. Per tant, no hauria de representar cap sobreesforç per a la República ocupar-se de Mayotte com s’ocupen de París o de Lió, ja que la influència de l’illa és molt més contributiva als interessos de la República que cap d’aquestes ciutats. Malauradament, l’imperialisme neocolonial francès segueix imperant en els territoris africans, fet que no deixa indiferent tota una generació de joves del continent, cada vegada més conscients i disposats a intervenir en l’assumpte.
Molts països del Sahel, com Mali, Níger, Txad, Burkina Faso i ara també el Senegal, decideixen que les tropes militars franceses abandonin definitivament el seu territori. Potser perquè la presència colonial dels francesos només els beneficia a ells, a la metròpoli, la mateixa que segueix beneficiant-se d’una moneda colonial com és el franc CFA. Hi ha 14 països africans que l’utilitzen i estan obligats a dipositar una part de les seves reserves de divises (tradicionalment el 50%) en un compte especial al tresor francès. Aquestes reserves són usades indirectament per reforçar l’estabilitat financera francesa. Això permet a França tenir control sobre una part de les reserves monetàries dels països africans i reforça el vincle colonial.
D’altra banda, el deute extern que es manté des d’abans de les suposades independències se situa respecte al PIB en més del 50% en països com Mali, Costa d’Ivori i Camerun, sent França i ara la Xina els principals creditors de les antigues colònies, juntament amb l’FMI i el Banc Mundial.
Les conseqüències d’aquestes relacions neocolonials són diverses: els països sovint han de destinar una part significativa dels seus ingressos a pagar el deute en lloc d’invertir en educació, salut o infraestructura. La combinació del sistema del franc CFA, els préstecs internacionals i l’herència colonial fa que molts països tinguin poca autonomia per desenvolupar polítiques econòmiques independents.
Per això, puc dir amb orgull que, malgrat les prediccions pessimistes d’uns i altres, i sabent que encara hi ha molt a millorar, especialment en matèria de drets socials, el cop d’estat de ja fa més de dos anys a Burkina Faso, la meva estimada terra de les persones íntegres, ha estat una gran sort per al país. Des de llavors, s’han creat dues empreses de transformació d’aliments (SOFATO i SOFTO), que donaran feina a moltes persones del país; s’han nacionalitzat gran part de les mines d’or que es troben al territori i s’han creat fàbriques per a netejar aquest mineral, un procés que abans es feia fora del país, perdent així gran part dels beneficis; s’ha recuperat el control de quasi el 80% de les terres que es trobaven en mans de grups terroristes; s’han obert prop de 1.000 escoles a zones rurals del país; s’han creat clíniques mòbils per arribar a aquestes zones més allunyades perquè també tinguin accés a la salut, i s’han entregat tractors i terres a productors nacionals per caminar cap a la sobirania alimentària.
M’agradaria acabar l’article fent dues petites reflexions: en primer lloc, tenint en compte l’evolució de dos territoris com Burkina Faso i Mayotte, creus que la presència de França és una ajuda o un retrocés? En segon lloc, si has estat dels que has respost negativament a la pregunta del principi i no sabies res de Mayotte, et proposo un exercici: pensem com els mitjans, les xarxes socials i la societat en general ens manipulen perquè creiem, veiem i pensem el que uns pocs volen. Per què, quan la Dana va arrasar València, tothom s’hi va bolcar, i fins i tot amics de Burkina Faso em demanaven pel tema, però ara ningú parla de Mayotte? Sense oblidar que a València segueixen necessitant ajuda i ara ja hem deixat de parlar-ne. Entre la manipulació dels mitjans, la sobreinformació, la desinformació i les ‘fake news’, és molt probable que no arribem a saber ni una petita part de tot el que passa al món. Per això, com a propòsit de 2025, et convido a reflexionar de forma crítica, tot actuant en conseqüència.