Hi havia una vegada una guineu  presumida. No ho sabia però sempre, sense adonar-se’n  mirava per sobre dels ulls als veïns.

Aquella guineu tenia una casa gran  senyorial amb terrenys grans, boscos i llacs. Tot net, molt renet i cuidat. Tot ple de tresors, macos i valuosos, però només ho sabia ella, tot era per recrear els seus ulls. De tant en tant deixava que un parell de veïns propers, que li regalava les oïdes amb bonics elogis, ho poguessin veure.

Els altres veïns també tenien ganes de veure’ls, però ella, que era molt seva, volia imposar les seves regles, i no acabaven mai de trobar la manera d’arribar a una entesa.

Era gran aquella casa, ella pensava que era la més maca de tot el món, que era forta i que per això no necessitaria mai l’ajut de un veí.

No volia que cap altre, que no li regales les oïdes amb el que ella volia escoltar ni li rigués les gràcies la vingués a visitar. Així, a poc a poc, va limitar l’entrada de casa seva a només un parell de veïns.

Un vespre començà a ploure, aigua i més aigua, un dia i un altre.

Ella tranquil·la. Pensava: casa meva és gran, de pedra ferma i el rebost el tinc ple.

Però passaven els dies i es veia com allò s’allargava. Dels dos veïns amics que tenia, un no la podia visitar doncs la cama se li va trencar, l’altre que tot i ella no va estimar tant com el primer, fidel, cada dia que podia la visitava.

La guineu no dormia, patia. Per més sumes que fes la Guineu el resultat era sempre el mateix.

Tenia l’opció de vendre els seus tresors a altres veïns, desprendre’s de les seves joies de la corona. Patia especialment per aquella casa, i així pensava que aconseguiria tenir diners i podria refer els ciments que començaven a debilitar-se pel temporal.

L’altra opció que li voltava pel cap era parlar amb tots aquells veïns que fins a la data no s’havia pogut entendre, obrir les portes de casa seva i deixar que gaudissin dels seus tresors i així treure un benefici. Enriquir-se amb l’experiència d’altres i començar a fer productiva casa seva .

Quina opció creieu que la Guineu va prendre?

Ja us ho imagineu: va decidir romandre tancada, sense acceptar cap col·laboració ni compartir res amb ningú que no s’agenollés davant seu.

I així fou com, al capdavall, la seva casa s’ensorrà.