La loteria de Nadal encarna com cap altre el fenomen del cop de fortuna. D’accés al guany de diners immediat. És un facilitador de somnis, com a l’escena de la segona part de ‘Faust’ en la qual Mefistòteles convenç l’emperador perquè faci una signatura en un paper que es converteix, a l’instant, en un bitllet. Per això s’espera el sorteig amb més optimisme que Winnie The Pooh amb una sobredosi de glucosa, s’invoca les espelmes de colors, les potes de conill, els anul·ladors d’energies negatives, els conjurs, els 150 trucs del joc de la màgia Borrás, les fades, els follets, les creus de Caravaca o a bullir, en una olla dents de rata Wistar albina, sang de mamut verge del Pliocè, pols de menairó del camí del Mas i encenalls de pell de gripau macerats en oli de freixeneda obtingut en una nit de lluna plena d’hivern i mirant cap a Fontaneda.
Per a molts, la loteria és una esperança de donar la volta a la truita de patates, de convertir la mala sort en bona, de recuperar el control, que per un motiu o altre, han perdut sobre el seu futur. En alguna cosa, cal agafar-se. Encara que sigui a un tros de paper. Ara, però, tot és molt més clarament eventual. Això ja ho sabien els nostres padrins quan deien “fins demà, si Déu vol”. Tenien aquesta idea que res està confirmat, però la vam anar perdent i vam començar a creure que som amos d’un futur infinit i menys anguniós quan no és així.
“El temps que abans senzillament estava al nostre abast, s’ha convertit en un bé de consum més”
És té la sensació que l’apartament a la platja, el viatge a les Maldives o el cotxe esportiu han baixat molts llocs en la llista de coses en què invertiríem si ens toqués el primer premi de la loteria. Sempre hi ha hagut algú, més com una fatxenderia que altra cosa, dient allò que amb uns quants milions sota el matalàs deixaria de treballar; però el canvi de tendència va en un altre sentit: el temps que abans senzillament estava al nostre abast, s’ha convertit en un bé de consum més. Volem temps per tirar endavant els nostres projectes o per muntar un negoci. Necessitem temps per decidir què volem fer amb les nostres vides.
És així de trist: de no tenir no tenim ni forats per tapar. Per gaudir d’un dia bo no cal que et toqui la loteria; a partir d’una edat et conformes que la teva existència passi sense gaires ensurts, que l’ordinari no es converteixi en excepcional, a poder contestar “doncs res, allò de sempre” quan et pregunten què tal. I això de sempre es prendre’s un cafè, dutxar-se, agafar el cotxe per anar a l'Estadi Nacional a veure l'FC Andorra guanyar per 7 a 2, sortir al carrer i tornar a casa.
Perquè, a més, la loteria de Nadal no ha tocat mai a un mostrari representatiu de tots aquells que hem sucumbit al pensament màgic, a la mística dels números i als múltiples anuncis als mitjans de comunicació. L’important és que juguem, tot i que algunes vegades, el somni d’aquesta matemàtica ultraracional que utilitzen els creatius per bombardejar els nostres sentiments produeix monstres de la mateixa manera que l’aiguafort de Goya. Com aquell anunci de Raphael i Montserrat Caballé que semblava la parada del terror, o el del 2017 d’Alejandro Amenábar, amb una comèdia romàntica amb tocs de ciència-ficció.
Però hi tornem a caure malgrat que l’excel·lent relat de Shirley Jackson, titulat ‘La loteria’ (en anglès ‘The Lottery’) i publicat el 1948 a la revista The New Yorker, ens recorda en clau de terror que les cartes de l’atzar estan sempre marcades i que, quan les aigües socials estan agitades i el que se sorteja no són precisament diners, a vegades és preferible somiar que no ens toqui res.