Existeix una reticència generalitzada a l’acceptació del funcionament i l’existència de l’economia de mercat. Generalment, s’al·lega que aquest sistema es dirigeix únicament a una classe elitista enfront d’aquest denominat 99% de la població que suposadament no se’n beneficia, sinó que es veuria explotada per aquest. Aquesta és una opinió molt estesa entre el món desenvolupat, on enquestes xifren en suports majoritaris a opinions contràries al sistema. Però res més enllà de la realitat, en aquest sistema hi som tots partícips, i de forma constant.

El mercat no es tracta únicament de grans accions dutes a terme per part de fons d’inversió, sinó que una persona que va a comprar o no una poma, també n’és un eix clau. A grans trets, el mercat no es basa en res més que en un agregat d’interaccions constants entre individus que cooperen per intercanviar de forma eficaç béns o serveis, i aquest exerceix grans funcions que ara detallaré. Aquestes interaccions se solen desenvolupar sota contractes, que garanteixen que persones que no es coneixen entre si, puguin dur a terme aquestes transaccions beneficioses per a ambdós sense generar desconfiança més enllà d’aquells vincles més personals, alhora que evitar problemes de selecció adversa i risc moral. Aquesta és la funció pacificadora del mercat i dels contractes, sempre que aquests siguin garantistes i existeixi un marc amb seguretat jurídica que els hi doni un suport.

En altres ocasions, es fa referència a la democratització dels recursos generats per aquest mercat, però el propi mercat té una funció democratitzadora molt potent. Els consumidors estan constantment votant en el mercat, afirmant o retirant el suport a un producte quan una empresa satisfà o no les seves expectatives, generant que aquelles que participen en el mercat siguin només aquelles que serveixen de forma adient als qui participem en el mercat. A més, el mercat té una funció informativa, els preus són el principal mitjà. Els preus no es fixen en funció d’uns costos previs que pugui tenir una empresa -perquè si no qualsevol empresa seria rendible amb un càlcul senzill-, els preus són conseqüència de l’escassetat relativa d’un bé i alhora de la utilitat marginal que aquest proporciona al conjunt dels consumidors. Per això mateix, els preus són informatius de quan i quant produir en un instant concret, alhora que generen que aquests recursos s’assignin de forma eficaç i eficient.

Aquesta funció informativa es va veure de forma important en aquells sistemes de planificació central on no existien preus establerts per aquest conjunt d’interaccions. A la Unió Soviètica, per exemple, a causa de l’absència de preus fixats en un mercat, s’hi trobaven magatzems plens de béns que la població no requeria, i escassetat d’altres que la gent sí que necessitava, el que va demostrar la impossibilitat del càlcul econòmic i la manca d’informació necessària per abastir aquelles necessitats que tenien els consumidors sense un mercat.

Per una altra banda, el mercat, que es va poder començar a observar després que Anglaterra establís unes institucions inclusives entre el segle XVII i XVIII, i a posteriori es va anar estenent a la resta del globus, ha tingut una funció erradicativa de la pobresa sense precedents. El cas més paradigmàtic podria ser la Xina, que havent passat d’una economia de planificació central a una més oberta als mercats internacionals, adoptant característiques pròpies, però no estrictes d’un mercat lliure, ha passat de taxes de pobresa extrema d’entorn el 85% als anys 70, a una taxa pràcticament inexistent en l’actualitat, segons fonts proporcionades per Our world in data. De fet, no només permet una causa tan important com aquesta, sinó que té una funció innovadora quan es permet la propietat de beneficis derivats de tenir una idea, produint aquell denominat procés de la destrucció creativa de Schumpeter.

“El mercat i l’economia per se, semblen ser qüestions molt allunyades de la gent, però aquests dos estan creats per la mateixa gent i per com aquesta actua en funció de les regles de joc i els incentius que se li proporcionen”

Per finalitzar, el mercat no és incompatible amb sistemes redistributius que puguin complir amb aquells extractes on podria ser que el mercat no arribi, ben al contrari. Els països nòrdics, que solen ser estats de referència per a molts d’aquells que critiquen el lliure mercat de forma vehement, encapçalen l’índex de llibertat econòmica, índex que proporciona la Fundació Heritage i que és una bona referència per veure com és de lliure econòmicament un Estat. De fet, la correlació d’aquest índex amb la prosperitat econòmica es troba en xifres al voltant del 0.7 i el 0.8. Bàsicament, no són dos fets incompatibles per una consecució lògica molt senzilla, per poder redistribuir la riquesa, cal crear-la prèviament.

Concloent, el mercat i l’economia per se, semblen ser qüestions molt allunyades de la gent, però aquests dos estan creats per la mateixa gent i per com aquesta actua en funció de les regles de joc i els incentius que se li proporcionen. El mercat per descomptat no és perfecte, i sense un Estat difícilment seria possible, però per al moment ha estat l’únic sistema que, per les seves funcions vitals, ha permès que una part significativa de la població mundial visqui sota uns estàndards mai observats en temps pretèrits.