Avui em sento enganyat, fins i tot estafat si m'ho permeten. ¿Saben quan vas a veure un espectacle de màgia i veus com el mag amaga una carta sota la màniga? Doncs exactament igual em sento.

Fa uns dies el Govern en ple celebrava l'aprovació de la llei de transparència davant la indignació de l'oposició per certes qüestions, que si m'ho permeten, són més que evidents, lògiques, ètiques i coherents.

Els hi explico: entre d’altres coses la llei de transparència i accés a la informació pública obliga els càrrecs públics i alts càrrecs a informar del seu patrimoni a l'inici i al final de la legislatura. Aquest tipus de lleis són presents en molts països, regions i fins i tot municipis, i persegueix evitar que els polítics puguin participar en activitats de corrupció i enriquir-se il·lícitament amb fons públics o amb comissions de tercers a canvi de concessions o càrrecs de confiança.

Per regla general, quan un polític o alt càrrec no compleix o enganya en la seva declaració de patrimoni pot ser sancionat amb una multa econòmica i en casos greus podria ser sotmès a un procés judicial on hauria d'enfrontar penes de presó.

Aquesta llei a Andorra s'ha treballat en el Consell General durant dos anys amb la implicació activa de tots els grups parlamentaris. El grup parlamentari Socialdemòcrata, entre altres, va introduir una esmena d’adició afegint a la Llei un Règim Sancionador.

“¿Quants conduiríem a 60 si no hi hagués un radar que et sanciona? ¿Quants parlaríem amb el mòbil o viatjaríem sense cinturó si no hi hagués una sanció econòmica? ¿Quants faríem tantes coses que no fem perquè sabem que darrere pot haver-hi una responsabilitat econòmica o fins i tot penal, encara sabent, com en els meus exemples anteriors, que podem jugar-nos la nostra vida?”

Els pregunto a vostès, benvolguts lectors, ¿quants conduiríem a 60 si no hi hagués un radar que et sanciona? ¿Quants parlaríem amb el mòbil o viatjaríem sense cinturó si no hi hagués una sanció econòmica? ¿Quants faríem tantes coses que no fem perquè sabem que darrere pot haver-hi una responsabilitat econòmica o fins i tot penal, encara sabent, com en els meus exemples anteriors, que podem jugar-nos la nostra vida?

Doncs bé, a Andorra, la Llei de transparència s'ha aprovat amb els vots a favor de la majoria i en contra de l'oposició sense règim sancionador. Llavors em pregunto, ¿de què serveix realment aquesta normativa? Per a més INRI les declaracions que faran els càrrecs públics i alts càrrecs seran privades signada davant notari, però, disculpeu-me no hem quedat que era una llei de transparència?

I, si us plau, no es deixin enganyar amb explicacions com la de la senyora Mònica Bonell de “no és fan públiques perquè la informació no es converteixi en objecte de comentaris i “fer safareig” ni suposi un fre als ciutadans que es vulguin dedicar a la política” si us plau, siguem seriosos, no es fan públiques perquè a molts càrrecs no els interessa, i si en un futur un ciutadà no vol dedicar-se a la política perquè té quelcom a amagar, és millor que es quedi a casa seva. No oblidin que hi ha regions i municipis molt més petits que Andorra que als països del nostre entorn fan públic el seu patrimoni per imperatiu legal i no els hi suposa cap problema.

He tingut la delicadesa de consultar els programes electorals de DA i LdA, per a veure exactament a què s'havien compromès, i voilà!! clarament a ulls del que posen els seus programes han complert amb el que van prometre, fixin-se què fàcil ha estat amagar una carta sota la màniga, què fàcil ha estat emmascarar la realitat als seus votants, a les persones que van confiar que realment anaven a aprovar una llei històrica per a acabar amb unes certes pràctiques que arrosseguem des de fa molts anys.

Programa electoral de DA: “Promourem una llei de bon govern i transparència, on, entre d’altres, es marqui l’obligació dels principals càrrecs públics i electes de presentar davant de notari i a disposició dels òrgans competents una declaració dels seus béns.”

Tot correcte, en cap lloc diu “sancionarem amb duresa els càrrecs que no compleixin la llei i serem inflexibles amb l’ocultament d’informació”.

Programa electoral de LdA: “Proposem una llei del bon govern i del servei públic per la qual tots els càrrecs polítics faran una declaració de béns i és responsabilitzaran de la seva gestió. Una llei de transparència i accés a la informació a favor d’una societat millor i més informada.”

Tot correcte també, en cap lloc ens van dir “aquesta declaració es dipositarà davant del Consell General i serà pública i accessible per a qualsevol ciutadà, tot seguint les recomanacions del GRECO”.

Sí, perquè el GRECO (Grup d'Estats contra la Corrupció del Consell d'Europa) ha dit clarament, entre d’altres coses no menys importants, que “la declaració dels béns privats del consellers generals ha de ser pública per facilitar la transparència democràtica”, també va recomanar “que s’adoptés un sistema de declaració pública amb informació sobre el cònjuge i membres de la família dependents (si bé aquestes informacions no és farien necessàriament públiques)”.

“¿Com podem acceptar la ciutadania que qualsevol llei que regeix el nostre dia a dia tingui sancions a vegades totalment desorbitades i si un polític menteix a la ciutadania en una declaració davant el Consell General no sigui sancionat?”

Em va semblar un gest electoral molt correcte i exemplaritzant que el president de LdA, l'avui ministre Jordi Gallardo, prengués la iniciativa i diposités davant notari la seva declaració de patrimoni. Després d'haver-la analitzat, em va cridar poderosament l'atenció el capital que manifestava tenir en els seus comptes bancaris valorant la seva trajectòria professional, però em va cridar més encara l'atenció que en el text parlés de “diners dipositats en comptes bancaris andorrans”, què vol dir això exactament? Que un càrrec públic andorrà podria tenir el seu patrimoni fora del nostre país i no sols no hi hauria ningú que el controlés sinó que a més si trobessin aquesta falsedat o inexactitud en una declaració d'un càrrec no passaria absolutament res perquè no hi ha règim sancionador?

Entenen ara que em senti com descrivia al principi d'aquest article?

· Com podem voler caminar cap a l'expansió d'Andorra i l'homologació internacional del país contant mitges veritats?
· Com podem fer una llei de transparència on només hi haurà transparència quan a uns els interessi?
· Com podem permetre que un càrrec pogués tenir patrimoni a l'exterior, que no oblidem que podria provenir d'una dubtosa activitat, i no es declari al Consell General precisament per a poder comprovar en finalitzar el seu càrrec que no s'ha enriquit indegudament?
· Tenint en compte que molts polítics i alts càrrecs a Andorra, per les característiques del país, tenen una activitat professional, patrimonial o empresarial a més de la seva activitat pública o política no hauria de ser un requisit essencial d'una Llei de transparència que fos transparent i que hi hagués sancions per a qui no ho sigui?
· Com podem acceptar la ciutadania que qualsevol llei que regeix el nostre dia a dia tingui sancions a vegades totalment desorbitades i si un polític menteix a la ciutadania en una declaració davant el Consell General no sigui sancionat?

Seves, com a ciutadans i com a votants, són les conclusions.