Ara fa cosa d'un mes assistia amb la meva família a la graduació de batxillerat de la meva filla petita. Tot d'una la meva filla gran em diu "encara a les noies se'ns dona dos "petonets" i als nois se'ls dona la ma?"

El gest està normalitzat, però en realitat és sexista, ja que només s'opta per una o altra opció, atenent al gènere amb el que es presenten socialment les persones. Que ets un noi, et dono la ma, que ets una noia, et petonejo. Per què si ets un noi tens dret a un gest de salutació no invasiu i si ets una noia no?

La qüestió pot semblar menor (ja em sembla sentir a aquells que diuen "exagerada, no n'hi ha per tant!") però més enllà del que personalment identifico com una convenció social ‘demodée’, no hi trobo cap altra explicació que la distància que socialment ‘mereixen’ els homes i, sembla, que les dones no. I dic distància, referint-me al fet que no és el mateix que et saludi una persona propera, que una que no ho és. Moltes dones pensàvem que la distància social que ens imposava la postcovid, ens estalviaria, en endavant, la petonejada massiva a la que ens obliga una convenció social antiga i fora de lloc.

“Educació, educació i educació és la resposta. Però per a poder educar en igualtat, cal prendre consciència del problema i formar-se en la manera de deixar de reproduir esquemes viciats. Per combatre la xacra de la desigualtat, caldrà que ens ho prenguem seriosament. El paper ho aguanta tot, però la realitat sol ser més tossuda”

No seria més raonable que, a les alçades que estem i havent identificat els micromasclismes com un problema a resoldre, homes i dones indistintament, limitéssim els petons a les salutacions més afectives i donéssim la ma en les salutacions més formals/professionals?

L'anècdota serveix per contextualitzar el llarg recorregut que ens queda per fer en igualtat. El fet que la Llei d'igualtat efectiva entre dones i homes introdueixi el concepte d'educació en igualtat i de coeducació, com a paràmetres sota els quals educar els nostres infants i adolescents en els centres educatius, i que en un acte educatiu es reprodueixi aquest micromasclisme, fa que pensar. I vagi per endavant que el que escric no és un retret a ningú, jo mateixa em trobo sovint reproduint els esquemes patriarcals en els que he estat educada,  sense ser ni tan sols conscient que ho faig. Simplement pretenc constatar que no estem tan conscienciats, com s'afirma des de sectors als que els hi falta dimensionar la magnitud del problema al qual ens enfrontem.

Educació, educació i educació és la resposta. Però per a poder educar en igualtat, cal prendre consciència del problema i formar-se en la manera de deixar de reproduir esquemes viciats.

En la darrera sessió de control, vaig demanar al Govern respecte del desplegament de la Llei d'igualtat entre dones i homes, aproximadament un any i mig després de la seva aprovació. En concret, vam parlar de les obligacions que el Govern tenia termenades per a implementar en els primers sis mesos de vigència de la referida llei. Només el desplegament reglamentari de l'Institut Andorrà de les Dones, que es va aprovar quatre mesos més tard d'esgotar aquest termini, està aprovat. Els Reglaments del registre de la bretxa salarial, el de la identificació de les dades i descripció dels indicadors que ha de contenir, el del registre dels plans d'igualtat i, finalment, el del distintiu de la igualtat de tracte i d’oportunitats entre dones i homes, no s'han fet. Per combatre la xacra de la desigualtat, caldrà que ens ho prenguem seriosament. El paper ho aguanta tot, però la realitat sol ser més tossuda.