Escric aquestes línies amb el cor encongit i la ment plena d’imatges de València, una ciutat que, en qüestió d’hores, ha estat arrasada per la força de la natura. La DANA ha devastat els seus carrers, ha submergit cases en fang i ha arrencat vides i records d’arrel. En un obrir i tancar d’ulls, moltes famílies ho han perdut tot. Pero, enmig d’aquesta tragèdia, hi ha una cosa que m’emociona profundament: veure persones de totes les edats i de tots els racons arribar amb pales, amb abraçades, amb mans disposades a ajudar desconeguts. Són allà com si la tragèdia també els pertanyés.

És entre el fang i les llàgrimes on es revela el veritable rostre de la solidaritat. Aquesta resposta humana no és només per netejar els carrers, també és per intentar alleujar el dolor d’aquells que avui estan trencats. Cada voluntari es converteix en un motiu d’esperança enmig de tant de patiment, oferint no només ajuda física, sinó alguna cosa més poderosa: l’abraçada, la mirada comprensiva o el compartir el dolor perquè pesi menys o, almenys, no es visqui en soledat. Aquestes persones no només ajuden a reconstruir València, sinó també a aixecar ànims i retornar l’esperança en un moment en què molts es senten sols i desorientats.

Però aquesta entrega humana no es limita a les catàstrofes naturals. He vist el mateix en llocs com el Plan 3000, a Santa Cruz de la Sierra (Bolívia), on aquest valor humà sorgeix per altres causes, però es viu amb la mateixa intensitat. Allà, enmig de la pobresa, la solidaritat apareix com una resposta constant davant la manca d’oportunitats. Els voluntaris no arriben amb solucions perfectes, arriben per sumar, per escoltar, per sembrar una llavor.

“Aquest és potser l’acte més valuós de l’ésser humà, donar sense esperar res a canvi, actuar pel bé de l’altre, sense importar si demà recordaran el teu nom”

La veritable missió del voluntari, tant a València com al Plan 3000, no és erigir-se com a heroi. La seva tasca és humil i profunda alhora. No busquen reconeixement, no esperen un "gràcies" ni un aplaudiment. Simplement estenen una mà que ajudi a sostenir-se a qui ho necessita. Aquest és potser l’acte més valuós de l’ésser humà, donar sense esperar res a canvi, actuar pel bé de l’altre, sense importar si demà recordaran el teu nom. Ser simplement humans, empàtics, conscients que tots, en algun moment, podem necessitar aquesta mateixa mà.

Quan veiem la gent a València netejar el fang dels seus carrers o els joves al Plan 3000 obrir-se camí enmig de les seves vides complicades, ens adonem que la solidaritat és un acte de fe en la nostra capacitat de donar-nos suport i fer la vida de l’altre una mica més fàcil.

Potser la major lliçó que podem extreure d’aquests moments durs és que ser humà no hauria de ser només una reacció davant la tragèdia, sinó una manera de viure, visible en les actituds quotidianes del dia a dia. No esperem que la vida ens sacsegi per allargar la mà, per mirar amb empatia, per estar presents. Siguem sempre més coherents amb el que realment som i volem ser.

Ser solidari és més que oferir ajuda, és un compromís silenciós que ens connecta a tots.