Imagina’t que un dia arribes a casa i et trobes el pis ple de llibres, quadres i partitures, sembla tot al seu lloc. Tots són teus, res ha desaparegut. No falta res. Però algú ha passat les pàgines, ha observat els traços, ha desxifrat les teves notes. I, amb tot això i les noves tecnologies, ha construït una màquina que ara escriu, pinta i compon com tu, però més ràpid, més barat i sense fer gairebé soroll. L’hauríem de denunciar? I, sobretot, què diria el veí del quart pis, aquell que sempre parla del mercat lliure i que l’oferta i la demanda ho regula tot, mentre rega les plantes amb aigua mineral embotellada amb microplàstics?

Les intel·ligències artificials, diuen, aprenen. Com els nens, com els poetes, com els gossos que s’asseuen quan senten el clic clac de la caixa de llaminadures, sense necessitat de donar-li l’ordre de “Peki SEU!”. Però cap nen, cap poeta i cap gos (que jo sàpiga) s’han empassat 300 milions de llibres, 10.000 milions d’imatges i tot YouTube en tres hores per imitar una veu. L’aprenentatge humà té límits biològics, quan naixem tenim una capacitat d’aprenentatge molt gran, amb l’edat ens costa més. També dormim, mengem, oblidem el nom del company de classe de 1984. Les màquines, en canvi, no s’aturen. Digereixen el món sencer i després el vomiten en forma de respostes ràpides, com un jove que ha llegit tota la Wikipedia abans d’un examen.

“Mentre debatem, les màquines segueixen treballant, i nosaltres, els humans, ens quedem aquí, amb la sensació estranya que ens estan fent una clau de judo existencial. Ens venen el nostre propi cervell, processat, cuinat, empaquetat i sense copyright”

La qüestió no és si aprenen, sinó que aprenen. I, sobretot, de qui. Escrius un article, penges un dibuix, compons una cançó. Una IA s’ho empassa sense demanar-te permís, sense enllaçar la font, sense enviar-te un correu amb un “Gràcies, crack” . Els pares de la criatura d’intel·ligència artificial tampoc ho fan.

Els defensors del tot és gratis al·leguen que això és “transformatiu”, com aquelles obres que parodien. Però una paròdia és una imitació burlesca amb uns trets reconeixibles de l’obra original. La IA no paròdia, ni transforma, ella absorbeix, calcula, replica. I ho fa sense pagar drets, sense citar, sense reconèixer que el seu staccato perfecte ve d’un músic de Canillo que va passar dies en un retir creatiu a Islàndia per compondre’l.

La legislació, com sempre, va amb retard. Ara mateix, és una carrera entre tecnòlegs que canvien el món cada matí i legisladors que encara pensen que el blockchain és una cadena per lligar les vaques. Hi ha demandes judicials - The New York Times contra OpenAI, autors contra MidJourney - però els tribunals es mouen amb la velocitat d’un cargol amb reumatismes aguts si ho comparem a la velocitat del conill tecnològic.

I tu creador, què fas? Pots tancar-te en una caverna i escriure només sobre pedres. Pots posar contrasenya a tot, com la iaia que protegia el flam amb paper d’alumini. O has d’acceptar que, d’ara endavant, la teva creació serà un ingredient més en el gran "smoothie" digital, barrejada amb Shakespeare, un anunci de xampú i els tuits d’un conseller X de Trump, fabricant de cotxes elèctrics i coets.

Potser caldria regular, exigir que les IA diguin què han xuclat i, sobretot, qui ho va omplir de sentit. Potser caldria que paguin drets com paguem la resta dels mortals quan posem una cançó a la festa major o a la perruqueria. Sobretot si darrere hi ha un negoci multimilionari amb la informació que proposa la IA i que alguns llestos ja estan aprofitant, per exemple fent resums de notícies i d’informacions elaborades per altres que ells no paguen. Però com aplicar això a una màquina que no té ni ànima, ni remordiments, segurament localitzada en algun paradís digital sense regulació de drets d’autors?

Al final, tot es redueix a una pregunta incòmoda: quan una intel·ligència artificial escriu un poema, qui mereix els aplaudiments? La màquina, que no sent res? Els programadors, que van prémer ctrl+C i ctrl+V (copiar i pegar) a escala galàctica? O els milers de poetes invisibles que van escriure, sense saber-ho, els versos dels seus llegats d’amor que la IA va utilitzar per aprendre a rimar “amor” amb “dolor”?

Mentre debatem, les màquines segueixen treballant, i nosaltres, els humans, ens quedem aquí, amb la sensació estranya que ens estan fent una clau de judo existencial. Ens venen el nostre propi cervell, processat, cuinat, empaquetat i sense copyright.

I tu, que llegeixes això, potser t’has preguntat alguna vegada per què els articles sobre IA sempre acaben amb preguntes retòriques. Doncs jo tampoc no ho sé. Però em penso que, si demà una intel·ligència artificial ho explica, segur que ho farà millor.