Davant d’una amenaça són les salvaguardes els instruments legals que ens permeten mantenir l’‘statu quo’. Va ser justament aquest punt el que més va interessar als participants a la presentació que el secretari d’Estat d’Afers Europeus, el senyor Landry Riba, al si del Consell de Col.legis Professionals d’Andorra el passat dimarts 28. Cal recordar que aquest òrgan legalment establert agrupa tots els col·legis, que de forma conjunta aglutinen uns 2700 professionals.

Especificitats, raons d’ordre i seguretat pública, o casos de jurisprudència són els que permeten recolzar tècnicament aquestes salvaguardes. Això vol dir que no tots els col·lectius professionals podran disposar d’una Salvaguarda. I és que tampoc coneixem el que estan fent altres petits països, que com Andorra, no ensenyen totes les seves cartes. Davant d’això el pànic s’apodera del públic fins sentir que sempre hi hauria una segona taula de negociació política.

La realitat d’avui és que sols un de cada mil professionals consultats sobre aquesta qüestió és favorable a accedir a Europa; cal doncs un gir de 180º en la forma com el Govern presenta aquesta negociació als professionals liberals

Una de les qüestions que més neguit va provocar fou la visió d’una o varies macroempreses sense residència fixa al Principat espoliant el mercat interior. El cas d’una armada de petites empreses dels països veïns fent augmentar l’oferta de serveis al país tampoc no és una imatge que agradi al col·lectiu. Però… ¿i els consumidors del país, què en pensen? Aquesta és una qüestió que no fou plantejada, per cap de les dues parts, i que mereix una reflexió. Potser som cars? Potser no donem prou servei? Prou garanties? Si no es així… ¿de què tenim por?

Una salvaguarda universal seria l’idioma, però per a les empreses catalanes això no és un problema. Una altra salvaguarda seria tenir un ‘partner' al país, seria com un ‘dejà vu’, tornaria la figura dels prestanoms”que tanta inseguretat jurídica ha produït en el passat. Res, la salvaguarda definitiva per molts dels participants seria l’obligatorietat d’una residència o d’una seu social efectiva al país. Però això correspondrà a la taula política, al segon ‘round’. El primer, a la taula de negociació tècnica, ja ho tenim més que perdut.

De res va servir a l’orador esgrimir que, a canvi, Europa representa un mercat de 500 milions de persones. Landry Riba va aguantar estoicament l’embat del col·lectiu quan expressava la seva impotència per digerir tal descomunal pastís. La realitat d’avui és que sols un de cada mil professionals consultats sobre aquesta qüestió és favorable a accedir a Europa. Cal doncs un gir de 180º en la forma com el Govern presenta aquesta negociació als professionals liberals, cal fer aflorar els aspectes positius, teixir complicitats i pensar en la formació de les microempreses andorranes per expandir-se al mercat europeu. Sols així el resultat de la enquesta podrà ser revertida.