Aramis Fuster és com els Simpson. Ja va predir el coronavirus. Hi ha un vídeo a Twitter que ha rescatat Javier Calvo, un dels creadors de Paquita Salas. "A mi només m'han perdut una vegada", deia la vident en un programa de televisió. Quina sort: jo m'he perdut més d'una vegada. Un dia, fins i tot, em vaig perdre a les escales de l'edifici on tinc el pis, una cosa que és trista, literal i humiliantment certa.

Aquests dies de tant passejar per casa he descobert una habitació que no sabia que tenia. Em vaig sentir com Paul Varjak descobrint a Miss Golightly amb la seva guitarra i les seves lletres de Cole Porter a l'escala d'incendis d''Esmorzar amb diamants'. Durant aquest periode de confinament, i fruit d'una àmplia i exhaustiva investigació, també he après que per cuinar arròs s'hi ha de posar aigua.

Per mi ha estat una cosa tan sorprenent com el fet d'haver desxifrat el genoma humà o haver enviat una nau a Mart. Aquesta quarantena donarà per a molt. Per saber que la vida és això que passa entre que s'obre o no una notificació de LexNET, i que aquest confinament durarà el mateix que una quaresma i una passió juntes.

Mentrestant, continuo acumulant llibres, revistes i papers. Sort que ara no venen visites perquè quan ho fan, ho guardo tot a pressió en un armari. El cert és que el minimalisme, aquest moviment fal·laç inventat per interioristes sense fills, només em dura el temps que tarda a anar-se'n la visita; després tot torna a ser zona de guerra. Tant que, si miro sota dels coixins del sofà, potser em trobo a Aramís Fuster. Perduda per segona vegada.