Avui dia tothom sap ja que Eric Jover ha hagut de dimitir del seu càrrec.
Avui dia tothom sap que Joan Martínez Benazet va dimitir del seu càrrec.
Avui dia tothom sap que Jordi Gallardo hauria d'haver dimitit del seu càrrec.
És curiosa l'addicció que té molta gent al càrrec, a la nòmina i al poder, però és més curiós encara que cap dels dos primers tingués la dignitat d'haver presentat abans la seva dimissió per aquesta obsessió insana d’ aferrar-se a la seva cartera. En el tercer senyor ja no entro perquè de tots és sabut que és el primer de tots que hauria d'haver dimitit.
El cas de Benazet va ser emparat en el seu problema de salut, i és cert, la seva dimissió res va tenir a veure amb un error com el d'Eric Jover. Igual de cert que és que va tractar de presentar-la abans diverses vegades per diferències amb companys del gabinet, que en certs aspectes va ser un gestor excel·lent, però també és cert que hauria d'haver dimitit molt abans o el cap de Govern destituir-lo el mateix dia en què un càrrec electe tracta de condicionar a la població perquè es vacuni dient que “els antivacunes maten persones i enterren economies”. Al final amb el pas del temps s'ha demostrat que ni els bons eren tan bons, ni els dolents tan dolents. Coses que passen en la política quan aquesta es gestiona primant interessos personals per sobre el benestar col·lectiu.
El cas de Gallardo és per tots conegut i he manifestat la meva opinió diverses vegades, pel que poc he de dir ara sobre aquest tema, però de nou penso que si ell no ha estat capaç de dimitir el cap de Govern hauria d'haver-ho destituït. No entenc aquesta necessitat de matrimoni polític que només ha restat credibilitat i vots a Demòcrates per Andorra. Serà veritat que ara, quasi quatre anys després, haurem de donar la raó a Toni Martí en el fet de que aquest pacte DA-Liberals mai s’hauria d’haver produït?
El cas de Jover és el sonat disbarat que es repeteix per segona vegada. Recordo perfectament quan com a titular d'Educació va ser condemnat per insultar a través de les xarxes socials. És aquest el comportament que s'espera d'un servidor públic? Òbviament no. Però menys encara és el que s’espera d'algú que és ministre d'Educació. Tot i així i amb la condemna judicial ferma ni va dimitir ni va ser destituït.
Ara la història es repeteix. El ministre de Finances de qui depèn l'agència tributària andorrana no presenta ni paga els seus impostos. Permetin-me, però és realment una situació de telenovel·la. Una telenovel·la còmica, de riure i certament penosa.
“Cal saber que no sempre arribar a un acord amb el diable es converteix en una seguretat eterna, cal saber volar sol -i això no vol dir executar sol-, cal saber tenir temprança, i per sobre de tot cal ser el cap del Govern de tots els andorrans”
No tinc cap dubte que el ministre Jover té unes capacitats tècniques i una formació excel·lent, però és molt evident que no estava capacitat per a ser ministre de Finances, i deixaré al meus companys periodistes l’opinió sobre si ho estava per ser portaveu del Govern. Fonamentalment, no estava preparat per ser ministre de Finances perquè els seus coneixements sobre les matèries que es relacionen són entre mínims i inexistents, com amb la seva pròpia situació empresarial ha demostrat, excusant-se en què el ministeri li ocupava molt de temps. Senyor Jover: no tenia pressupost per a contractar una gestoria que s'encarregués d'aquestes obligacions tributàries? Difícil de creure.
Això sí, senyor Jover, li reconeixeré la dignitat política de dimitir, que altres companys seus, malgrat tot, no han tingut. Però senyor Jover, la seva dimissió hauria d'haver arribat fa un any, no podem jugar contínuament a aferrar-nos al poder i a una cadira, tenint un doble discurs, demanant unes coses per al poble i fent unes altres pel darrere totalment contràries al que es predica.
Com ja he dit en múltiples ocasions, crec que tenim un Cap de Govern que és una persona treballadora, amb capacitat d’arribar a la gent, amb clara vocació de servei públic, intel·ligent, estratega, carismàtic i que ha sabut demostrar aquestes qualitats en totes les responsabilitats que ha tingut. Es clar que ha comès errors, com tots, però no en recordo cap que sigui de la magnitud dels que han comés aquests tres ministres.
Conec Xavi Espot des de fa molts anys, no som amics, però manteníem una relació cordial des dels últims anys que ell va ser batlle. He estat testimoni de com ha treballat de manera incansable fins a ben entrada la matinada, i sé que ara ho continua fent, però senyor Espot, estimat Xavi, sé que la pandèmia no t’ho ha posat gens fàcil, vaig conèixer de primera mà les teves intencions i el teus objectius per a Andorra abans de confirmar oficialment que et presentaries com a candidat, però si vols que tot això funcioni i sigui una realitat cal tenir les idees clares, cal escoltar l'equip de gent que t'envolta, cal saber donar un cop sobre la taula a temps, cal saber que el conflicte a vegades cal enfrontar-lo.
Cal saber que no sempre arribar a un acord amb el diable es converteix en una seguretat eterna, cal saber volar sol -i això no vol dir executar sol-, cal saber tenir temprança, i per sobre de tot cal ser el cap del Govern de tots els andorrans, no sols dels que van votar a un partit o a un altre, sinó de tots i cadascun dels ciutadans que componen el nostre país, independentment de la seva orientació política, de la seva nacionalitat, del seu origen o de la seva condició econòmica, però d’això millor en parlarem al proper article.