És políticament correcte i constitucional que esperem la jornada intensiva com un que s’ha perdut a la muntanya o com un nàufrag amb el so d’un helicòpter. Perquè així arribem a les vacances d’estiu: com Tom Hanks abraçant una pilota de voleibol de la marca Wilson. Un està més content treballant de vuit a tres i apagant l’ordinador quan encara entra el sol per la finestra.

És admirable aquesta gent que a banda de treballar va a classes d’anglès, a les de guitarra, és runner, cuina, fa pilates, pot anar al dentista, veu sèries, llegeix i, fins i tot, també dorm. Més de quatre hores cada nit. Diuen que és qüestió d’organitzar-se i que si t’ho proposes, tens temps per a tot.

Per això mentre prepares la carmanyola per a l’endemà a les deu de la nit, que ja no saps si li has posat sal a l’enciam o sucre morè, al mateix temps que intentes mantenir una conversació de deu minuts amb la teva parella i endreces el rentavaixelles, recordes a aquests herois moderns i les seves grans proeses.

Perquè tu et passes l’any fent més equilibris que un artista del Cirque du Soleil per arribar a temps a tot arreu, més carregat que un xerpa de Falete, amb l’ordinador, unes carpetes, llibres, la fruita i el pa. A més, ja no pots comptar amb els padrins. Hem passat de la iaia Herminia dels Alcántara a la iaia activa: que si van a les classes de memòria, al campionat de Rummikub, que si tenen assaig amb la coral o que si marxen amb els jubilats, que viatgen més que Willy Fog. I fins i tot es pinten ja les ungles de verd menta o es tenyeixen el cabell de vermell intens. Fan voluntariat, ‘tik-tokers’ i ‘youtubers’.

“És el pròleg d’unes vacances que esperem amb impaciència malgrat els embussos a les carreteres o les platges atapeïdes”

És aleshores quan te’n recordes també de la jornada intensiva. De la quimera de les tardes lliures. I fins i tot de quan et van donar 15 dies de permís pel casament. Perquè l’arribada de l’intensiu és el pròleg d’unes vacances que esperem amb impaciència malgrat els embussos a les carreteres, les platges atapeïdes, els homes menjant sense samarreta a les guinguetes, les xancletes amb mitjons i saber que tornaràs amb el colesterol pels núvols, gairebé tocant els anells de Saturn. Són dies en què surt el millor de cada casa com les cries mascles de mamífer bípede entre els 13 i els 16 anys que es caracteritzen per tenir sempre el mòbil a la mà, fer una ganyota d’avorriment etern en un rostre ple de grans i emanar una olor corporal pitjor que la de Johnny Depp vestit en cuir negre el pont de la Mare de Déu d’Agost.

A la platja no hi faltarà el nen que t’omplirà de sorra la tovallola amb la pala o que et xutarà una pilota al cap mentre et disposes a invocar la Supernanny i l’esperit d’Herodes. I com cada estiu hi haurà aquell veí insuportable que té una capacitat per a molestar superior a la del camió de les escombraries, a l’Orquestra Sensacions i a qualsevol altra espècie capaç d’emetre sons insuportables a deshora.

Amb aquest veí, sovint has desitjat que arribi setembre abans d’hora, has avaluat la possibilitat d’anar el mes d’agost al desert de Gobi o a pronunciar cinc vegades el nom de Candyman davant d’un mirall. Però sempre acabes pensant que és millor estar de vacances que a la feina tot i que pleguis a les tres.

Com cada any anuncies que apagaràs el telèfon mòbil. La primera nit dorms set hores seguides i, l’endemà al matí, et despertes i li dius a la teva dona que has descansat molt bé, la falta que et feia desconnectar. I agafes el mòbil per saber quin temps farà.