Falten molt pocs dies perquè comencin els Jocs Olímpics de París 2024. Uns jocs que podrien ser històrics per a l’esport andorrà en veure un esportista de casa nostra penjar-se una medalla olímpica. Tant de bo sigui així, perquè el nivell dels nostres dos representants és tan alt - recordeu que s’han classificat per a mèrits propis – que fa que les nostres il·lusions es disparin. Ben segur que notaran el suport de tots nosaltres.
“Si tenim prou pressupost per donar cabuda a tothom, donem l'oportunitat de fer-ho als esportistes que no han pogut assolir la mínima a través de les famoses quotes d'universalitat. Andorra pot utilitzar-les sense perjudicar cap altra nació ni atleta del món. Si no s'utilitzen es perden sense que ningú hi tregui cap benefici. Llavors, per què no utilitzar-les?”
El mateix suport que tots plegats hauríem de donar als que s’han quedat fora i han vist com el seu somni olímpic s’esfumava injustament. El món de l’esport andorrà hauria de fer una profunda reflexió per tal de centrar tots els recursos que tenim com a país en els esportistes que ens representen i no en altres interessos, que de vegades, poc tenen a veure amb els valors esportius i olímpics.
Si volem parlar de recursos, parlem primer d’optimització d’aquests. No pot ser que tinguem més membres de delegació que esportistes competint en aquests jocs sabent que ens hem deixat esportistes a casa que segur haguessin fet un paper més que digne. Si la raó és que no tenim prou pressupost, doncs reduïm despesa de delegació i augmentem despesa per portar més esportistes.
I si tenim prou pressupost per donar cabuda a tothom, donem l’oportunitat de fer-ho als esportistes que no han pogut assolir la mínima a través de les famoses quotes d’universalitat. Andorra pot utilitzar-les sense perjudicar cap altra nació ni atleta del món. Si no s’utilitzen es perden sense que ningú hi tregui cap benefici. Llavors, per què no utilitzar-les?
Estem perdent el recurs més preuat de tots els que he anomenat anteriorment. El recurs de la transmissió d’experiència a altres generacions d’esportistes. Escrivint aquestes paraules, penso en les que va expressar la piragüista Montserrat Garcia, olímpica a Pequín 2008 durant l’exposició fotogràfica ‟Pioneres de l’olimpisme andorràˮ organitzada pel Comitè Olímpic Andorrà. La piragüista va explicar que parla de tant en tant amb l’actual piragüista Mònica Dòria per intentar transmetre-li tota la seva experiència i ajudar-la a assolir una fita històrica. Ben segur que els consells de la Montserrat li seran de gran ajuda a la Mònica. Uns consells que la Montserrat pot donar-li gràcies a les famoses quotes d’universalitat. Quan s’arriba al més alt nivell, qualsevol detall que pugui ajudar val.
L’olimpisme i l’esport també és això. No tot són marques, també són històries. Històries plenes d’esforç, perseverança, constància, determinació, sacrificis... valors que no hauríem d’oblidar. Els mateixos valors que ens demostren cada dia en anar a entrenar tots els nostres esportistes, siguin o no olímpics. Si no, que preguntin a tots els esportistes que optaven a anar als jocs i que al final s’han quedat a casa havent-ho sacrificat tot.
Acabaré citant unes paraules del pare de l’olimpisme, el Baró Pierre de Coubertin, del llibre Memòries olímpiques publicat l’any 1931: ‟Perquè un centenar es dediquin a la cultura física, cinquanta han de fer esport. Perquè cinquanta facin esport, vint s’han d’especialitzar. Perquè vint s’especialitzin, cinc han de mostrar ser capaços de gestes sorprenentsˮ.
Cal que aprenem dels nostres errors i procurem centrar-nos en el que realment és important: donem importància als nostres esportistes del passat perquè el seu llegat ens pugui servir avui, i donem importància als nostres esportistes del present perquè la seva petjada marqui el camí dels nostres futurs campions olímpics.