Resulta certament kafkià que, un cop aixecada la llebre de la més absoluta cara dura i abús de béns públics, es pugui capgirar les coses i posar sota sospita la gent normal i corrent que han demostrat durant tota la seva trajectòria el sentit comú, l’ètica personal i, naturalment, la més absoluta abnegació i rectitud.

Voldria que tothom sabés que els comptes dels grups parlamentaris ja fa dies que estan controlats i auditats. Només faltaria! No ha calgut esperar els repartidors de lliçons barates (és broma lo de barates, perquè al preu que ens costen...) per fixar les normes i les regles per, suposadament, garantir a la ciutadania d’aquest país els seus drets. Ja fa dies que tothom té la garantia de saber en què es gasten els diners públics.

Els consellers generals cobrem 1.958,41 euros mensuals nets -el doble si s'està a ple temps- i 3.750,55 els presidents de grup 

L’esperit de la regla és el següent: els consellers generals estem dedicats a la nostra missió a temps parcial, igual que els presidents dels grups parlamentaris. El nostre sou per fer aquesta feina és de 1.958,41 euros mensuals nets (sense considerar l’IRPF). El sou dels presidents de grup parlamentari és de 3.750,55 mensuals nets, atès que la seva dedicació és molt més intensa que la dels “consellers rasos”. També cal saber que, a diferència d’algun dels països veïns, no per participar en alguna comissió habitual o excepcional es gaudeix de cap prima salarial, ni minuta suplementària .

No solament això, sinó que, escandalosament, al meu entendre, els consellers que viatgen per al Consell, per honrar la seva funció, anticipen de la seva butxaca les dietes necessàries, que són regularitzades a posteriori. Cap conseller disposa de targeta de crèdit ni de dèbit per viatjar a causa de la seva feina, com seria normal, evidentment sota control estricte com no podria ser d’altra manera. Unes dietes que corresponen a 100 euros per dia per a cobrir costos de menjar i de transport. Bé, aquest és l’import que retribueix el Consell General i que ja hem vist que hi ha qui l’incrementa a càrrec de l’assignació al grup parlamentari que, evidentment, no és el cas dels consellers socialdemòcrates.

Com tothom sap, en aquest país els funcionaris de l’administració general han de deixar la seva feina per poder exercir el mandat del poble andorrà com a consellers generals i, per tant, els seus revinguts professionals habituals. Arran d’aquesta realitat, no durant aquesta legislatura si no ja fa força més temps, es va crear la figura del conseller general a ple temps, el que vol dir, amb dedicació exclusiva.

Després de diferents escenaris, s’ha arribat a regular que l’increment de sou que perceben aquests tipus de consellers se’ls atorga a càrrec del grup parlamentari i equival al doble del sou de conseller a mig temps, ja que treballen a jornada completa i, per a elles i ells, és l’única i exclusiva remuneració que perceben. No és sobrer indicar també que, de tots aquests salaris, els consellers generals solen destinar-hi un 10% del seu muntant total per a finançar el partit pel qual han concorregut a les eleccions.

Els que abusen de la norma un cop assenyalats, només tenen dues solucions: amb molta cara, esperar a les properes eleccions perquè el poble jutgi o DIMITIR

En el meu cas particular, si pensem que una setmana té cinc dies laborables, he acordat amb la meva empresa una reducció del temps de treball equivalent al 40%. En conseqüència, el salari que percebo de la meva empresa és equivalent al 60% del que percebia abans de ser conseller general. El 40% restant queda, a priori, compensat pel salari que percebo del Consell General, és a dir, pels 1958,43 euros corresponents al salari de conseller a mig temps.

Tot això que explico és com es va funcionant durant aquests últims temps. Per entendre-ho, per respectar-ho, per aplicar-ho i finalment per controlar-ho fa falta una mica de respecte, una certa ètica o una ètica certa  i, sobretot, sobretot, una bona dosi de sentit comú.

Penso sincerament que el sentit comú, que aquí a casa nostra va molt associat a un altre criteri que és el seny, és un valor que s’adquireix gràcies a les vivències personals i col·lectives com a poble. Puc, doncs, comprendre que altres vivències i altres cultures puguin inculcar o forjar un seny i un sentit comú ben diferent del nostre. No és pas el mateix utilitzar la norma, que abusar de la norma. La nostra obligació, abans de complicar la convivència de tots nosaltres amb més regles i més normes, és senzillament posar en evidència pública aquells que, com he dit, abusen de la norma. Estiguem tranquils que, per més normes que posem, sempre hi haurà qui trobarà la manera de girar-les a favor seu.

Aquells que abusen, un cop assenyalats davant de l’opinió publica, penso que només tenen dues solucions. La primera, amb molta cara, seria esperar a les properes eleccions perquè el poble jutgi la seva trajectòria. La segona, si els queda, encara que sigui poc, una mica del sentit comú -d’aquell que nosaltres assimilem al seny-, DIMITIR i passar full. Però, sobretot, sobretot, parar de voler donar lliçons.