Endarrerir el rellotge de les tres a les dues de la matinada sempre genera l’aparició de messies quan avisen de l’arribada de l’Armageddon; de metges que adverteixen sobre tot tipus de malalties, riscos d’infarts, augment de la pressió arterial i més alliberament de substàncies proinflamatòries. Entre aquells que no es queixen hi ha els responsables dels locals d’oci nocturn i els seus clients.

El cert és que amb el canvi entrem en el regne de Mordor amb el senyor Fosc Sàuron. i que molts tenien aquest diumenge la mateixa sensació de desconcert que el Max Estrella de ‘Luces de  bohemia’ que peregrina acompanyat del seu àlter ego, Latino de Hispalis pel Madrid decadent d’una Restauració en fase terminal, la mateixa que viu ara el Reial Madrid.

Malgrat tot, una hora més de son pot donar per a molt. Friedrich August Kekulé, un químic orgànic alemany, va començar a somiar en àtoms i molècules que s’unien entre ells. En despertar, va comprovar que acabava de trobar la solució de l’estructura química del bencè. Al químic Dmitri Mendeléiev, un somni li va inspirar la taula periòdica dels elements i al metge Otto Loewi, el coixí li va permetre resoldre una experiència de neurociència. Leonardo Da Vinci va pintar el somriure de la Gioconda en una hora, el mateix període de temps en què Hamlet va decidir entre ser i no ser

Però hi ha molta gent a la qual no agraden els canvis, excepte als del Consell d’Europa que demanen que tots els ciutadans d’Andorra puguin votar a les eleccions comunals. L’informe va arribar durant el matí, que les tardes de la tardor són per als poetes romàntics com José Ángel Buesa o esquemàtics com Joan Perucho.

“És tardor el dia que s’endevina nul i miserable, i saps que no tindràs forces per a donar-li la volta”

De fet, pot ser tardor qualsevol dia de l’any: és tardor quan et despertes pensant en què l’única cosa bona que et depararà la jornada és el primer cafè del matí. És tardor el dia que s’endevina nul i miserable, i saps que no tindràs forces per a donar-li la volta. Hi ha dies que sempre són tardor. I només tens una alegria: trobar-te un bitllet de cinc euros perdut a la butxaca de l’abric al tornar-te’l  a posar després d’un any. I l’olor de castanyes torrades al carrer.

Encara que per a aquells que no són tan sensibles i menys romàntics que Chuck Norris amb mal de queixal, les tardes fosques es redueixen a les ganes d’etzibar una puntada de peu giratòria al rellotge perquè les agulles tornin al seu lloc.

Tot i que Einstein va demostrar que l’eternitat està inclosa en una sola hora, en alguns rellotges de sol hi ha una inscripció en llatí que sense necessitar la traducció del butlletí del ministeri de Cultura i Esports diu: “Totes les hores fereixen, l’última mata”. Gary Cooper va esperar aquesta hora fatídica en el rellotge de l’estació de tren per a enfrontar-se sol davant el perill.

Les hores són també un cert territori. A una determinada edat les que et quedin per viure seran el teu únic patrimoni, personal i intransferible. El temps no existeix. Són només les coses que ens passen, per això passa tan ràpid quan a un no li passa res. Benvinguda aquesta hora més, ni que sigui per somiar.