Durant aquest cap de setmana he estat pensant bastant en fets que van ocórrer dijous passat: van sortir una sèrie d’articles a la premsa andorrana que difonien un missatge d’odi contra la comunitat transgènere i, a la tarda, es va dur a terme una xerrada sobre la diversitat de gènere i el “feminisme”. No us ho prengueu malament quan dic “feminisme”, així, entre cometes. Em refereixo que la persona que oferia aquella xerrada no representava el feminisme de veritat, ni els seus valors. Com podem permetre que una persona faci una xerrada sobre diversitat de gènere que, en criticar el moviment queer, tampoc sembla saber del que parla; ja que diu coses com (i cito) “que la teoria queer es basa en que no existeixen els sexes, que els sexes són una mentida”, cosa que, si hagués llegit el més mínim de teoria queer, sabria que no és gens cert…

Jo vaig néixer a Andorra i soc un home transgènere i, vivint en un país conservador com aquest, he hagut d’aprendre a tenir paciència, a suportar crítiques i comentaris desagradables. No m’ofenc amb facilitat i normalment tampoc reacciono massa davant de fets com aquest. Però mentre llegia alguna de les barbaritats d’aquell article em bullia la sang. Pensava, com és possible que a finals del dos mil vint-i-quatre, en ple segle XXI, encara es permeti difondre missatges com aquest? Com és possible que hi hagi gent que intenti debatre l’existència de les persones trans? Ei, som aquí: existim.
Normalment, quan dic això, se’m respon que és una moda, que no és natural… Si tenies aquestes paraules a la punta de la llengua, permet-me dir-te que a l’edat mitjana ser esquerrà també era considerat antinatural i se’ls acusava de ser serfs del diable…
Tot és una moda fins que, com a població, entenem com funciona realment.

“Les persones del col·lectiu LGBTIQ+ no som un debat ni una opinió. Som persones i tenim els mateixos drets i deures que la resta. Tenim il·lusions, desitjos i somnis… i desgraciadament, un d’aquests és que els nostres drets humans siguin respectats”

Les persones del col·lectiu LGBTIQ+ no som un debat ni una opinió. Som persones i tenim els mateixos drets i deures que la resta. Tenim il·lusions, desitjos i somnis… i desgraciadament, un d’aquests és que els nostres drets humans siguin respectats.

Al contrari del que es pensa, no volem imposar un nou llenguatge únic, sinó que lluitem perquè el llenguatge existent representi a tothom. El llenguatge evoluciona. A l’inici ens comunicàvem com les bèsties, però no per això ens continuem cridant com si fóssim gossos. No vam tenir una paraula per a foc fins que no la vam necessitar. No vam tenir una paraula per a ciberseguretat fins que no la vam necessitar… No hem tingut llenguatge neutre fins que no l’hem necessitat.
Tampoc volem envair l’espai de ningú, sinó que lluitem per fer-ne un de propi; un que no només servirà per a nosaltres. Servirà també per altres minories. Perquè crear una llei contra els delictes d’odi no hauria de ser una cosa per la qual lluitar; crec que les nostres pròpies institucions ens haurien de protegir, però no ho fan.

Des de Diversand busquem educar a la gent que ens rodeja. Fer que temes com la diversitat de gènere deixin de ser un debat. Que entenguem el que és realment, i no sigui el gran tema tabú del qual ens fa por parlar com a societat. Potser així no ens farà tanta por quan des d’una entitat pública com el Comú d’Escaldes-Engordany (i el seu departament de cultura) es vulnerin els nostres drets i decideixin portar una persona trànsfoba per parlar sobre nosaltres, difonent informació errònia i difamant els nostres objectius.

Mai m’he avergonyit de ser una persona trans. Del que sí que m’avergonyeixo és d’haver de parlar del meu país amb gent de fora i dir que, encara que jo me l’estimo, aquest amor no m’és correspost. Que al meu país no es respecten els meus drets. Que tornar a casa vol dir tornar a estar en una lluita constant per viure tranquil·lament, sense ser el debat de la setmana o la persona sobre la qual tothom té una opinió a compartir.