L’embaràs és un moment carregat d’esperança, expectatives i emocions, tant per a la persona gestant com per al seu entorn. Socialment, sovint es percep com un període de felicitat plena, en què la vida que es gesta es contempla amb il·lusió i somnis pel futur. La societat tendeix a veure l’embaràs com un camí lineal cap a la maternitat, on les complicacions es minimitzen o s’obvien en favor d’una narrativa de final feliç. Però la realitat, moltes vegades, és més complexa i dolorosa.

El somni de donar vida pot convertir-se en una decisió esquinçadora: la d’interrompre l’embaràs...

I així és com et recordem Jan. Tal com si fos avui recordem el dia quan ens van comunicar que continuar amb el teu embaràs podria suposar un risc tant per tu com per nosaltres. Immediatament, apareix el xoc, la ràbia, la incertesa i la injustícia. Tanmateix, hem de prendre una dura decisió, la qual mai haguéssim imaginat que ens tocaria. Com pot ser que fins a la setmana 30 d’embaràs ningú ho va veure? El dolor ens paralitza.

Arriba el moment d’acomiadar-nos de tu Jan. Resulta tan difícil haver de decidir no tirar endavant amb un embaràs completament desitjat... Al dolor físic d’un part provocat se li suma el dolor emocional. Doncs, haver-nos d’acomiadar de tu, haver-nos quedat sense el temps ni l’oportunitat de conèixer-te ens dol, ens pertorba i ens paralitza.

“Sentir el judici del sistema, el qual et dona l’esquena econòmicament havent-te de costejar tal suma de diners que estaven destinats a la vida amb el teu petit que mai hi serà, i tot perquè no està legalitzat l’avortament i, per tant, qualsevol interrupció la qualifiquen de voluntària tot i que realment va més enllà”

Tanmateix, la injustícia creix quan sents la soledat del teu país, el qual no tolera la interrupció de l’embaràs independentment de la casuística del nadó. Marxar del teu estimat país, de la teva llar i desplaçar-te 200 km per tornar amb les mans buides. Sentir el judici del sistema, el qual et dona l’esquena econòmicament havent-te de costejar tal suma de diners que estaven destinats a la vida amb el teu petit que mai hi serà, i tot perquè no està legalitzat l’avortament i, per tant, qualsevol interrupció la qualifiquen de voluntària tot i que realment va més enllà. Tot a les mans d’un comitè mèdic que no es pren el temps ni l’interès per conèixer la casuística que envolta la temible decisió d’uns pares destrossats.

I com no, sumem les creences i expectatives socials i culturals de l’embaràs, ocultant qualsevol dificultat o situació pertorbadora. Mans buides, cor paralitzat i judici social... Fer tabú la pèrdua perinatal únicament produeix més dolor en uns pares que malauradament han hagut d’acomiadar-se massa d’hora del seu fill.

És necessari conscienciar a la societat, trencar els mites de l’embaràs i veure’l com un estat de risc que comença des de la primera absència del període menstrual fins a les primeres hores de vida del nadó.

Fem visible la realitat del dol perinatal i fem justícia dels nostres drets humans!