...és l’amplada mesurada entre límits d’edificació de la CG 2 (avinguda Sant Joan de Caselles) a l’alçada del centre sociocultural de Canillo.

Segons l’ordinació núm. 2 del M.I., Consell General  de 4 de juliol de 1969 aquesta amplada hauria de ser de 13 m.  El Pla Sectorial de Noves Infraestructures Viàries augmenta aquest paràmetre: a les zones urbanes l’amplada ha de ser com a mínim de 15 metres, distribuïts així: 2,00 (voravia) + 2,00 (voral aparc.) + 3,50 + 3,50 (vies circ.)+ 2,00 (voral aparc.) + 2,00 (voravia) = 15,00 metres.

El cap de Govern, declarava al juny d’enguany: “Només cal mirar el pla d’infraestructures viàries i tots els projectes que fa anys que estan projectats i que no es tiraran endavant: túnels amunt, túnels avall, desviacions a Sant Julià, desviacions a la Massana... Inicialment estaven projectades d’una manera que ni tenim capacitat econòmica i financera per tirar-ho endavant, ni creiem que tal com es van plantejar al seu moment siguin necessaris. Potser d’aquí a 20 o 30 anys ho seran, però en el moment actual no”.

L’article 5 de la llei d’ordenació del territori i urbanisme (LGOTU) diu que els plans sectorials “són obligatoris per als administrats i per a l’administració”.  Obligatoris per a l’administració?  Espot interpreta que no: “no es tiraran endavant”, decreta.

“El pensament màgic no és exclusiu d’Espot; hi ha moments que un acaba per pensar que vivim en un món d’al·lucinats; els uns enyoren l’època de la foto del meu pare (sense Constitució i amb el mandat imperatiu de l’Assemblea Magna), altres busquen explicacions metafísiques als embussos (models de país o ‘la culpa és del Bonell’); uns tercers fan ‘proves pilot’ que fracassen en menys de vint minuts”

El cas és que el cap del tripartit, en lloc de modificar el Pla Sectorial d’Infraestructures, cosa que entra plenament en les seves competències, es passa pel folre l’article 5 de la LGOTU. El Pla Sectorial ja no obliga Govern, manca saber si tampoc obliga els comuns.

Espot, amb la “ciència infusa” que va rebre en el seu nomenament, diu que les infraestructures seran “més humils, però igual d’efectives”. Ja no cal estudiar a les escoles d’enginyeria, ni consultar manuals de disseny de carreteres com el ‘Highway Capacity Manual’ (HCM),  manual de referència des de 1950 dels enginyers del transit a tot el mon occidental. El ‘màgic’ Espot, ha descobert la sopa d’all i té el seu propi manual: l’’Electoral Capacity Manual’. Les teories físiques i matemàtiques de fluids, aplicades per calcular la capacitat de les infraestructures per “digerir” el tràfic automòbil, ja no serveixen; el pla de carreteres tampoc.

Són el cap de Govern i els seus assessors (electorals?) els que dissenyaran les carreteres, les desviacions, les rotondes i els túnels. Manllevant l’’exquisit’ vocabulari del cap de Govern, podem concloure que es tracta de fer “humils pegats amunt, humils pegats avall” que, miraculosament, solucionaran els embussos i, d’afegitó, acontentaran (o no?) els cònsols amics.

Tot plegat, aquest ‘intrusisme’ del cap de Govern en una disciplina aliena a la seva, fa riure o més bé plorar, en especial a tots els que perden centenars d’hores cada any en els embussos que troben anant i tornant al seu lloc de treball.

A principis dels anys 60 , el meu pare va fer una foto al meu germà amb els dos Josep Maria, l’Albert i l’Armand davant l’escola vella de Canillo. L’amplada de la carretera era la mateixa que avui; la vorera de l’hotel Comerç idèntica, la del costat de les antigues escoles l’han eixamplada un parell de pams. Val a dir que llavors la intensitat màxima horària no arribava, tirant llarg, als 60 vehicles/hora; això en quatre dies assenyalats de l’any.

Avui, es pretén fer passar pel coll d’ampolla de Canillo més de mil vehicles per hora i sentit, quan aplicant els procediments de càlcul de l’HCM, per molta voluntat i perícia que posin els agents de circulació, en les condicions de les hores centrals del dia, la carretera se satura amb 500 vehicles, amb les tres “rotondes”, vianants que no poden encabir-se a les voreres i creuen el vial, cotxes maniobrant per aparcar, bicicletes, etcètera, etcètera.

El pensament màgic no és exclusiu d’Espot; hi ha moments que un acaba per pensar que vivim en un món d’al·lucinats; els uns enyoren l’època de la foto del meu pare (sense Constitució i amb el mandat imperatiu de l’Assemblea Magna), altres busquen explicacions metafísiques als embussos (models de país o “la culpa és del Bonell”); uns tercers fan ‘proves pilot’ que fracassen en menys de vint minuts.

Els arguments dels al·lucinats són, al cap i a la fi, un baló d’oxigen pel ‘manual de carreteres’ d’Espot: promeses d’uns pegats amunt, d’uns pegats avall i d’uns canvis retòrics en el model de logorrea habitual del líder demòcrata. Tot suma (electoralment); després ens tornarem a queixar de les conseqüències.