El passat 8 de desembre publicava, aquí a l’Altaveu, l’article titulat «Hem de tenir por del Sol» en el que parlant de l’activitat solar i de possibles tempestes solars que desemboquessin en tempestes geomagnètiques escrivia: «Hem d’esperar que en els propers mesos ens en vindran més, i de més potents...». Aquest passat cap de setmana, durant la nit del 10 a l’11 de maig, vam poder experimentar una d’aquestes tempestes geomagnètiques i una de seves més extraordinàries conseqüències sota forma d’aurores boreals que van poder ser observades des d’Andorra i en latituds encara més al sud, cosa altament inusual.
La primera alerta la va donar l’aparició d’una gran taca solar, AR3664, de 17 vegades el radi de la Terra i molt similar en dimensions a la que va produir la tempesta solar més poderosa de la qual se’n té registres documentats, l’esdeveniment Carrington del 1859. A partir del 8 de maig, AR3664 va començar a provocar enormes ejeccions de massa coronal solar (CME) en direcció de la Terra, cada cop més i més potents, fins a arribar a una flamarada solar de nivell X5.8. Aquestes ejeccions són una barreja de protons, electrons i nuclis d’heli que són accelerats dins del camp magnètic del sol i surten disparats a gran velocitat quan la seva energia ja no pot ser continguda. La mitja dotzena de CMEs que el Sol va anar disparant en poques hores es va anar reagrupant en el seu viatge en la nostra direcció per arribar gairebé plegades a impactar contra el camp magnètic de la Terra. Aquest ens protegeix del potencial letal de les partícules de les CMEs, però es deforma sota el seu impacte i una part del plasma arriba a colar-se seguint les línies del camp magnètic per les zones dels pols.
A més en aquesta època de l’any pròxim a l’equinocci de primavera es troba en una posició propícia per afavorir l’entrada de partícules per les zones polars. En poques hores la previsió de tempesta geomagnètica va passar del nivell G2, moderat el 8 de maig, al nivell G5, extrem el 10 de maig, un nivell d’activitat no-vist en els darrers 20 anys. La previsió d’aurores boreals limitades al nord d’Europa, potser arribant en zones tant al sud com Londres o París, es va veure ràpidament desbordada i se’n van observar al sud d’Espanya i Nord d’Africa per la part europea, i a Florida i Puerto-Rico en la part Nord-americana.
Les aurores no són provocades directament per les CMEs solars, però sí que són conseqüència de la interacció entre les partícules altament energètiques de les CMEs i el camp magnètic de la Terra. Durant aquesta interacció i mitjançant mecanismes que encara no estan completament entesos, apareixen grans quantitats d’electrons que «plouen» a gran velocitat sobre les capes altes la nostra atmosfera. Aquests col·lideixen contra els àtoms d’oxigen i molècules de nitrogen, que els absorbeixen, esdevenen ionitzats i descarreguen aquesta energia acumulada sota forma de fotons a certes longituds d’ona que els nostres ulls poden observar. En particular l’oxigen ionitzat a més de 300km d’alçada emet fotons a 630nm, la longitud ona que nosaltres percebem com vermell. Els colors verds i blaus són més característics dels fotons que emet l’oxigen i el nitrogen ionitzat entre 80 i 150km i visibles únicament en les zones més al nord. Així doncs, a Andorra, vam poder ser testimonis de la part vermella de l’aurora, més fàcil de veure en les latituds més al sud al ser a més alçada, però també únicament visible en els esdeveniments més potents.
Les aurores van ser, però, la part més amable de la tempesta geomagnètica. Alguns satèl·lits van patir fallades, els sistemes GPS van patir interrupcions i les comunicacions de ràdio en ona curta estan sofrint encara avui en dia una apagada a escala global. És possible que en els pròxims dies apareguin més danys causats per aquesta tempesta, tot i que sembla que no s’ha arribat als problemes que es van produir per exemple el març del 1989 on va caure durant hores la xarxa elèctrica de tot Quebec o per Tot Sants el 2003 quan bona part de la xarxa elèctrica sueca va quedar inutilitzada. Aquest cop les companyes elèctriques, escaldades per les experiències anteriors, s’havien preparat a consciència en el moment que van saltar les alertes de tempesta extrema.
És molt possible que el que hem experimentat aquests passats dies sigui només un avís del què ens vindrà en els propers dies, setmanes o mesos. L’activitat que mostra el Sol des de l’any passat augura que el màxim d’activitat solar que hauríem de tenir aquest any i el següent podria ser un dels més intensos de les darreres dècades, que han sigut relativament suaus. L’estudi a llarg termini de l’activitat solar ens ha mostrat que esdeveniments com el Carrington, o fins i tot més intensos, han ocorregut al llarg de la història i que es repeteixen de manera més o menys regular. Alguns creuen fins i tot que estem en temps de descompte, ja que tempestes d’aquesta intensitat podrien repetir-se cada 80 a 100 anys, i doncs que seria imminent que patíssim una tempesta d’una intensitat mai vista des del 1859.
La bona notícia és que mai hem tingut tantes eines per estar preparats i fer-hi front. Tenim la capacitat de veure-les arribar amb el temps suficient per minimitzar els seus efectes sobre les infraestructures sensibles i essencials, avui en dia en la nostra societat altament tecnològica, com la xarxa elèctrica i de telecomunicacions. Però cal també que els gestors d’aquestes infraestructures estiguin conscienciats, tinguin plans de contingència i adoptin les mesures que cal en el moment que sorgeixen les alertes. No cal tenir por del Sol, però sí que cal tenir el respecte necessari per saber que davant la força de les tempestes solars no podem fer altra cosa que vigilar i protegir-nos el màxim possible.