Vaig conèixer a Toni Martí fa més de deu anys, quan ell era Cap de Govern. Ho vaig fer en una situació d'indignació absoluta quan vaig sol·licitar una reunió amb ell per a informar-lo d'una actitud totalment inacceptable per part d'un secretari d'estat.

Va sortir a rebre'm amb una amabilitat i una calidesa que em van captivar en el primer moment. Al principi vaig creure que era simple caràcter polític de posar a algú que està enfadat bona cara per a empatitzar amb ell, però vaig trigar molt poc a adonar-me que ell no era d'aquests, era així sempre.

Parlàrem de forma distesa del problema durant uns minuts, va agafar el telèfon, va donar un parell d'instruccions i el problema em va garantir que ja havia quedat solucionat. Aquesta simple trucada va salvar un important congrés que jo organitzava els mesos següents a Andorra.

Li devia molt, perquè havia salvat d'alguna manera la viabilitat del congrés. Li ho vaig dir i la seva resposta va ser: “l'únic que et deu unes disculpes soc jo, perquè algú que està sota les meves ordres no t'ha atès com qualsevol ciutadà mereix”. Era un polític de raça.

Vam continuar parlant durant un quart d'hora més sobre qui era jo, a què em dedicava, etc i aquí pensava jo que acabaria la nostra relació. Estava equivocat.

Mesos més tard me'l vaig trobar pel carrer després d'un acte oficial i em va reconèixer. No vaig poder evitar sorprendre'm, però ho vaig fer encara més quan em va convidar al forn que teníem tot just davant a prendre un cafè i xerrar.

“Fa dinou dies em va escriure per a felicitar-me per l’èxit del meu llibre. ‘Ens veiem aviat’ -em va dir-, m’entristeix profundament que aquest ‘aviat’ mai arribarà perquè en Toni se n’ha anat massa ràpid i abans d’hora, però guardaré eternament un consell personal que em va donar: ‘Allà on no vagis a guanyar, no hi vagis tampoc a perdre’”

Vam xerrar durant gairebé una hora, fonamentalment de política, i vam compartir diferents pensaments sobre Andorra. Em va encantar aquella conversa, perquè malgrat que teníem algunes diferències d'opinió, escoltar-lo m’embovava i em transmetia pau. Ens intercanviàrem el telèfon mòbil i vam quedar en què un dia em trucaria per a anar a dinar tranquils. Sens dubte, li queia bé, i era mutu, perquè no creia que el Cap de Govern d'un país s'anés a dinar amb el primer que passava pel seu despatx a retreure-li una mala gestió.

Aquesta trucada mai va arribar, però vaig haver de tornar a reunir-me amb ell per un assumpte professional. El primer que em va dir en entrar al seu despatx, abans de donar-me la mà, és “et dec un menjar”. Jo vaig riure. Ell també. “Et trucaré aquest divendres” em va dir. Jo vaig riure de nou, sabent que la seva agenda estava en un moment massa complicat com per a anar a dinar amb mi. Va acabar la nostra reunió de gairebé una hora i mitja i ens vam acomiadar cordialment, la seva secretària el reclamava per a atendre un altre compromís.

Va arribar el divendres i no em va trucar però em va arribar el seu missatge. “Dinem avui?” Era quasi migdia, però vaig acceptar canviar una reunió que tenia per a anar-me a dinar amb ell. Recordo aquest dinar amb un afecte immens perquè vam parlar de molts temes, de la història d’Andorra, de política, d'amics i examics, de companys i excompanys i de la vida en general, una conversa que per motius obvis entendran que reservi per a la meva total i estricta privacitat i confidencialitat.

Des d'aquest dia hem coincidit altres vegades, majorment en actes oficials, com el dia que em va lliurar personalment la nacionalitat o el dia de la presentació de Xavi Espot com a candidat, sempre va trobar un moment per a parlar amb mi una estona.

Toni Martí, va cometre segurament molts errors, com qualsevol persona que es posa al capdavant d'un país en moments difícils durant 8 anys. També va tenir molts encerts, que són indiscutibles independentment de quina sigui la teva ideologia política. Hi haurà gent que pensi que podria haver fet més, però també menys, ja sabem que en política mai res és suficient. Però per davant de tot això, Toni Martí era bona persona i un polític que va donar la seva vida per Andorra, i això crec que cal reconèixer-li-ho per sempre.

Fa tres anys va ser l'últim dia que vaig dinar amb ell. Em va omplir d'orgull que em digués “si tornés a ser Cap de Govern et contractaria sense dubtar-ho”, jo li vaig dir “que hauríem de veure si jo ho acceptaria -entre riures-”. Des de llavors ens hem escrit alguna vegada i fa 19 dies em va escriure per a felicitar-me per l'èxit del meu llibre. “Ens veiem aviat” -em va dir-, m'entristeix profundament que aquest “aviat” mai arribarà perquè en Toni se n'ha anat massa ràpid i abans d’hora, però guardaré eternament un consell personal que em va donar: “Allà on no vagis a guanyar, no hi vagis tampoc a perdre”.

Gràcies Toni, professionalment i sobretot, personalment.
Sit tibi terra levis.